"Ser aquí és una victòria"

"Tenim l’oportunitat de competir, però als nostres nens els han tret el dret a fer esport", va denunciar Tarazi. Per a aquests atletes palestins, la seva participació va molt més enllà de les marques personals. El seu poble, el dels seus pares i els seus avis fa gairebé 10 mesos que és sota una constant agressió. Més de 40.000 palestins han mort a la Franja de Gaza pels atacs israelians, alhora molts sucumbeixen a la falta d’aliments i atenció sanitària imposada pel setge de les autoritats israelianes. "La gent no vol que els palestins existeixin, no vol que siguem aquí; per això ser aquí és una victòria", va declarar el nedador palestí Yazan al Bawwab.

Els vuit competeixen en atletisme, natació, tir amb arc, taekwondo, judo i boxa. El taekwondista Omar Ismail va aconseguir un lloc a la delegació mitjançant la classificació regular, mentre que els altres set van rebre invitacions especials del Comitè Olímpic Internacional. Són la viva imatge de l’existència i la resistència palestina. La majoria van néixer lluny de la seva terra, a l’Aràbia Saudita, Dubai, Alemanya, Xile i els EUA, però els seus pares i avis els han ensenyat a estimar-la i defensar-la. A més, a mesura que la guerra a Gaza s’enquista, són conscients del pes que carreguen sobre les espatlles. "Vostès no són només atletes, també són símbols de la resistència palestina en un moment molt fosc de la nostra història", els va batejar la ministra d’Afers Exteriors de l’Autoritat Palestina, Varsen Aghabekian Shahin.

Un retret al món

Tot i que és la vuitena vegada que els atletes palestins participen als Jocs des de la primera cita olímpica el 1996, mai havien rebut tanta atenció, apunta el cap del comitè olímpic palestí, Jibril Rajoub. La seva presència a París és un retret al món per haver-los abandonat. Més de 400 atletes, voluntaris i entrenadors palestins han mort a la Franja de Gaza des del 7 d’octubre, segons Rajoub. Entre ells hi ha Majed Abu Marahil, de 61 anys, el primer palestí que va competir als Jocs Olímpics a Atlanta 96. Marahil va morir a Gaza per insuficiència renal després que l’Exèrcit israelià li negués l’accés a l’atenció mèdica vital que l’esperava a Egipte. També l’entrenador de futbol olímpic palestí Hani Al Masdar, de 42 anys, i la campiona de karate Nagham Abu Samra, de 24 anys, van caure víctimes de la violència israeliana.

Notícies relacionades

Els jutges absolen Salvini per bloquejar l’Open Arms

Cimera mirant Trump

Però aquells que miraculosament continuen amb vida saben que el retorn dels esports a Gaza és a anys, sinó dècades de distància. Els bombardejos continuen sent tan ferotges que la destrucció està més que generalitzada. En els gairebé 300 dies d’ofensiva, els avions i els tancs israelians han atacat cases, hospitals, escoles, centres de desplaçats i tota mena d’instal·lacions esportives. Fins i tot l’edifici de l’Associació Palestina de Futbol a Gaza ha sigut bombardejat. Malgrat la reduïda mida de l’enclavament palestí –uns 365 quilòmetres quadrats–, abans de la guerra, concentrava al seu territori un número destacat d’instal·lacions esportives. Ara, amb prou feines en queda cap d’utilitzable.

La majoria dels estadis de futbol més importants de Gaza han estat fets malbé o destruïts per Israel. A més, les instal·lacions més petites i els camps de terra s’han vist forçats a transformar-se en campaments de refugiats improvisats, hospitals de campanya i, fins i tot, fosses comunes. L’estadi Al Yarmouk, a la ciutat de Gaza, és un dels més antics de l’enclavament. Les seves grades tenien capacitat per a fins a 10.000 espectadors i era un centre clau per als esports palestins. També la seva gran mida el convertia en el lloc ideal per a celebracions. L’Exèrcit israelià l’ha transformat en un camp d’internament improvisat per a detinguts palestins.