Veneçuela, en l’anticlímax

De les diverses fases que ha conegut la deriva política del PSUV, dues resulten determinants: el fallit cop d’Estat de l’11 d’abril del 2002 i el relleu en la presidència arran de la mort de Chávez el 5 de març del 2013. El cop va cohesionar l’entramat social que va liquidar el bipartidisme AC-Copei i va donar curs a un llarg període de reformes –les missions–, possibilitades en gran manera per l’evolució a l’alça dels preus del petroli: la massa heterogènia de votants que van atendre les proclames de Chávez es va sentir rescatada de 20 anys de decepcions.

Divergències des del poder

En canvi, la presidència de Maduro va ser aviat motiu d’una gradual descomposició del conglomerat que va recolzar Chávez: si, al principi, antics electors d’AC i el Copei van confluir per formar la majoria que va fer possible un canvi radical del cicle polític, amb el nou president van sorgir les divergències, provocades amb freqüència des del poder. Alhora, es va consolidar un nou establishment civil i militar, una classe funcionarial que depèn en tot i per a tot de la supervivència del règim. A través del PSUV i organitzacions afins, ha sigut possible una operació de reemplaçament mentre no ha deixat de créixer el pes de l’Exèrcit, afavorit des del primer dia per Hugo Chávez, un uniformat que va passar dos anys a la presó (1992-1994) per haver participat en un intent de cop contra Carlos Andrés Pérez.

Res del que passa a Veneçuela escapa al control del braç cívic del règim; res és possible sense comptar amb la complicitat de l’Exèrcit, que es calcula que és el més poderós de l’Amèrica Llatina malgrat l’empobriment manifest del país.

El suport immediat que els EUA i el gruix d’Occident van dispensar a Juan Guaidó quan aquest es va declarar president encarregat de Veneçuela el 23 de gener del 2019 va encastellar en gran manera el nou establishment i va propiciar la recerca d’aliats exteriors –Rússia, la Xina i d’altres– que blindessin el règim.

Aliats per necessitat

És cert que tals aliats per necessitat han sigut vistos per d’altres de provada solvència i comprensió amb el règim veneçolà –Colòmbia, el Brasil i Mèxic, en especial– com a elements disruptius en el seu propòsit de legitimar l’última elecció presidencial mitjançant un recompte a la llum del dia de les actes originals de l’escrutini taula per taula. I el que és tant o més sorprenent, no són pocs els que al seu dia van confiar en el chavisme i ara reneguen del madurisme per la seva oposició a comptar de nou els vots sense reserves i per la seva provada ineficàcia per rescatar Veneçuela de la postració.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Totes les respostes del règim des de l’episodi de Guaidó han afavorit la cohesió de les aliances de l’oposició, fins aleshores poc o gens duradores. S’ha produït així en el bloc opositor una convergència d’interessos en la qual, com fa un quart de segle, coincideixen sectors socials de procedència bastant heterogènia que en aquesta ocasió reclamen la tornada a un pluralisme efectiu i que en el passat es van unir per liquidar un sistema bipartidista esgotat i corrupte.

Amb la diferència substantiva que la cara visible de la mobilització en curs és una representant de la classe mitjana conservadora, María Corina Machado, i el seu rostre electoral, Edmundo González, un diplomàtic sense cap arrelament en el laberint polític veneçolà. Dos perfils que són l’antítesi del Chávez en el cim des de l’any 1999.