Arribats per quedar-se

Deixant a part les armes nuclears estratègiques, no hi ha una sola arma que per si sola determini l’esdevenir d’una guerra. Però és obligat admetre que la irrupció en el camp de batalla d’alguns enginys humans –des de l’ús de l’estrep fins a la metralladora, per mencionar-ne només dos casos– ha tingut un efecte substancial en el desenvolupament de molts conflictes violents, sobretot fins que el mateix desenvolupament tecnològic que els van crear no creï cap altre artefacte que neutralitzi o esmorteeixi els seus efectes. I això és precisament el que passa avui amb l’entrada en servei d’una amplísima gamma de sistemes aeris pilotats remotament (RPAS o, més col·loquialment, drons), sense oblidar que també hi ha variants terrestres i navals.

La seva facilitat de maneig, la seva versatilitat per portar a terme múltiples tasques –des del reconeixement i la vigilància de zones d’interès fins a l’atac i la destrucció d’objectius– i el seu baix cost en comparació amb els sofisticats sistemes d’armes als quals substitueixen a la carrera i als quals poden destruir, juntament amb qualsevol tipus d’objectius civils, els converteixen en sistemes altament demandats, tant per exèrcits regulars com per grups armats de tota mena. Tot i que el seu origen militar es remunta a la guerra de Corea, és des de principis d’aquest segle quan s’ha produït un salt espectacular aprofitant les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, cosa que s’ha traduït en l’aparició de drons miniaturitzats que estan revolucionant els procediments de combat de petites unitats, al costat d’altres de més envergadura i autonomia que poden batre objectius a 2.000 quilòmetres de distància.

A primera vista, semblaria que estan cridats a modificar radicalment l’estructura i el funcionament dels exèrcits. Així, s’apunta que els avions, tant de reconeixement com d’atac, tenen els dies comptats davant l’aparició de naus no tripulades com el nord-americà XQ-67A, tot i que és més probable que el futur pròxim es concreti en un pilot que al no haver d’ocupar-se de manejar l’avió podrà atendre altres tasques que encara necessitin el component humà per complir la seva missió. I el mateix passa amb l’avenir dels carros de combat i altres vehicles blindats, molt exposats als atacs d’eixams de drons, que poden saturar les seves defenses i acabar convertint-los en uns blancs fàcils.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

En tot cas, res d’això els fa invulnerables i, com tantes vegades ha passat abans, immediatament s’ha activat el procés per contrarestar els seus efectes. Més enllà de crear zones que inhibeixen els senyals remots que necessiten els drons per operar, es tracta també de fer servir sistemes de detecció, bloqueig i destrucció física davant una amenaça que ja es percep com a altament inquietant, tant per a la defensa territorial d’un país com per a les unitats armades desplegades en zona de combat.

Ens trobem, en definitiva, davant una versió actualitzada de l’eterna lluita entre l’espasa i l’escut, en la qual, de moment, porta avantatge la primera, com bé es demostra en la guerra a Ucraïna, per la mestria amb què les forces ucraïneses estan fent front a un enemic molt superior però ancorat encara en uns procediments de combat excessivament rígids. Mentre arriba el moment en què els sistemes antidron aconsegueixin equilibrar la balança queda clar que també els genocides i els assassins compten amb drons i que, en l’horitzó immediat, ja treuen sense fre els sistemes d’armes completament autònoms.