Eritrea, un altre país per fugir-ne

Isaias Afwerki no dissimula la condició de dèspota. Fred i calculador, fa tres dècades que governa amb mà de ferro Eritrea, un dels països més petits de l’Àfrica i un dels més pobres del món. El règim que ha dissenyat a cop de repressió és semblant al de Corea del Nord, hermètic i delirant. No en va al dictador eritreu de 77 anys se’l coneix com el Kim Jong-un de l’Àfrica. L’ONU l’acusa d’haver comès crims de lesa humanitat.

Eritrea és una presó gegant de la qual intenten fugir milers de persones. No és fàcil sortir del país. Està prohibit fer-ho sense permís. Els que fracassen en l’intent són tancats a les presons que hi proliferen. Habitacles atapeïts de gent i masmorres en forma de contenidors sota terra, on són tractats com animals, denuncien les organitzacions de drets humans. No hi ha dades del nombre de persones que han mort en presidi. Tampoc de les que sobreviuen a l’infern, però es calcula que són desenes de milers.

Eritrea és un dels països amb més nombre de refugiats i sol·licitants d’asil en relació amb la població. Més del 9% dels prop de quatre milions d’eritreus s’han escapat del país des de començament de segle. Al voltant de mig milió de persones. Les dues rutes de sortides clandestines més utilitzades són les que busquen Europa a través del Sudan, Líbia i el Mediterrani central, i la que recorre Djibouti, l’estret d’Aden i el Iemen fins a arribar a l’Aràbia Saudita. Tan perillosa l’una com l’altra.

Passat colonial

La història d’Eritrea està lligada a la d’Etiòpia. Els dos territoris van estar sota mandat de la Itàlia feixista fins poc abans d’acabar la Segona Guerra Mundial. Després de passar a mans britànica, Eritrea va acabar sota el domini d’Etiòpia. L’annexió forçosa al regnat del llavors emperador etíop Haile Selassie va encendre la metxa de la lluita per la secessió.

Afwerki, format políticament i militarment a la Xina de Mao, va liderar el Front Popular per a l’Alliberament d’Eritrea. La guerra va durar 30 anys, amb terribles fams pel mig. Finalment, després de celebrar un referèndum, Eritrea va aconseguir la independència el 1993 i Afwerki va ser proclamat president.

Durant la primera dècada de mandat, el polític eritreu, va mostrar la cara més amable. Va aixecar hospitals, va construir carreteres, va fer arribar ajuda humanitària als més necessitats i va prometre eleccions. El "líder d’un nou renaixement africà", va dir el llavors president Bill Clinton.

Gir autoritari

Tot va canviar per una disputa fronterera que va arrossegar el país a una nova guerra de dos anys amb Etiòpia, de 1998 al 2000. Fidel als règims autoritaris, Afwerki va aixafar la dissidència, va acabar amb la premsa crítica, va expulsar les oenagés i va posar sota seu el poder judicial. Des d’aleshores el país viu sumit en un estat d’excepció permanent, amb desaparicions forçoses, detencions arbitràries i assassinats massius.

Afwerki va utilitzar com a excusa les successives disputes amb Etiòpia per imposar el servei civil i militar obligatori i indefinit per a homes i dones, alguns dels reclutes menors d’edat. Una estratègia per tenir sota control la població. El règim destina més del 20% del PIB a l’Exèrcit.

"Durant el servei nacional obligatori –denuncia l’ONU– els eritreus pateixen regularment tortures, tractes inhumans o degradants, violència sexual i de gènere", a més de ser obligats a portar a terme "treballs forçats en condicions abusives". Una mena d’esclavisme modern. Esquivar el servei nacional és la principal causa de fugida del país. Són conegudes les desercions d’esportistes quan competeixen fora de les seves fronteres.

Després de firmar la pau definitiva amb Etiòpia el 2018, Afwerki es va aliar amb el president etíop, Abiy Ahmed, en la devastadora guerra del Tigre. Els soldats eritreus van destacar per la brutalitat que aplicaven a la població civil.

Repressió global

Els tentacles repressius del dictador traspassen les fronteres d’Eritrea. Les amenaces i la persecució de la dissidència a l’exili s’han intensificat des que fa dos anys l’oposició va formar l’anomenada Brigada N’Hamedu o Brigada Blava. El moviment és present als països del món on hi ha més presència d’eritreus, com ara els Estats Units, el Canadà, Alemanya, Suècia, Noruega, Suïssa, Israel i Sud-àfrica. El moviment pretén que la diàspora participi en unes eleccions i formar un govern de transició a l’exili. Un repte ambiciós. Afwerki compta amb poderosos aliats, com la Xina i Rússia.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Ara per ara, l’oposició es mobilitza per mirar de boicotejar els festivals culturals que organitza el règim a l’estranger per enaltir la figura del dictador.

A diferència de Kim Jong-un, Afwerki es mostra auster i evita el culte a la personalitat. Però manté la població sotmesa a la vigilància d’un exèrcit de delators, com a Corea del Nord.