La paradoxa de Milei

Els senadors argentins van resoldre aquesta setmana que havien de passar a cobrar cada mes prop de nou milions de pesos, uns 6.000 euros. L’ultradretà Javier Milei va posar el crit al cel. Els va qualificar d’"estafadors" i part dels legisladors oficialistes intenten fer enrere una mesura que tot just acompanyava el percentatge d’increment salarial dels empleats del Parlament. Els senadors que defensen la millora, en especial els representants de les províncies, al·leguen que han de viure en una ciutat molt cara com Buenos Aires. La capital argentina no només té l’índex de cost de la vida més alt d’Amèrica Llatina. Els preus poden ser més cars que en molts països de la UE. Un cafè exprés a Milà, davant la Scala, o als Camps Elisis parisencs és menys car que el d’un barri de classe mitjana del principal districte de l’Argentina. Per no parlar d’un parell de sabatilles Nike de gamma mitjana adquirit a Barcelona. El seu valor és un 10% superior.

Quan Milei va arribar a la presidència, el dòlar va iniciar un procés d’apreciació que va polvoritzar el poder de compra de la moneda nord-americana o l’euro. El Govern fa malabars per mantenir artificialment una cotització del peso argentí. El Banc Central (BCRA) ha dilapidat 12.400 milions de dòlars per sostenir un tipus de canvi artificial. El titular d’Economia, Luis Caputo, busca desesperadament divises per ampliar les reserves del BCRA, en estat crític. El portal La Política Online assegura que el ministre buscarà a l’Aràbia Saudita la salvació, sense certesa d’èxit.

Tot just iniciada la gestió llibertària es va disposar una devaluació del 118%, que ja ha sigut absorbida pel mercat. La inflació dels primers set mesos és del 87%, a la qual s’ha d’afegir el 25% del desembre. Si Milei arribés a devaluar una altra vegada es desencadenaria una estampida inflacionària i convertiria la principal bandera de l’anarcocapitalista, el control relatiu del cost de la vida, en paper mullat. Per tant, el que s’abarateix és la divisa. Durant el 2023 van arribar a l’Argentina cinc milions de turistes estrangers, afavorits per la competitivitat de les seves monedes. Aquest flux s’ha aturat.

Tornar als 90

La situació canviària s’assembla cada vegada més als anys 90 del segle passat, quan regia la paritat entre el peso i el dòlar i era sempre més barat comprar roba, electrodomèstics i fins i tot menjar tant als països veïns com als Estats Units i Europa. El desfasament era tan gran que les editorials preferien imprimir els llibres a Xile, a l’Uruguai i fins i tot a la Xina. No en va es parlava llavors de la dècada dels "no venta". El que uneix també els dos períodes és el quadre recessiu.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

L’Argentina és un dels principals productors d’aliments a nivell global però aquest avantatge comparatiu no es reflecteix en el mercat intern. En un país amb un 55,5% de pobres, la classe mitjana fa malabarismes per no passar a pertànyer a aquesta franja de desesperançats.

Un 95% dels treballadors del sector privat entrevistats per Indaga-RSO va assegurar que la inflació guanya cada mes els seus salaris. El 4% diu que pot estalviar i un 44% no arriba a fi de mes. Un 59% dels consultats no veu la promesa llum al final del túnel.