L’examen de l’Eurocambra

A més de respondre un qüestionari, els candidats a comissaris també han de sotmetre’s a una audiència oral de tres hores que culmina amb una carta d’avaluació. Si aconsegueixen obtenir el suport dels grups –necessiten el suport de dos terços en la reunió de coordinadors–, l’aprovació es notifica en la conferència de presidents. L’última paraula la té el ple del Parlament Europeu, que només pot aprovar o rebutjar el conjunt de l’escola proposada en un vot col·lectiu.

Veto impossible

Això significa que, en la pràctica, l’Eurocambra no pot vetar un aspirant de forma individual perquè la composició de la Comissió es vota en bloc, però si un candidat no supera l’examen parlamentari i rep una avaluació negativa, això es converteix en un element de pressió perquè l’Estat en qüestió reconsideri la seva proposta.

Aquesta via de confirmació va ser utilitzada per primera vegada el 1995, després de l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht, per examinar l’escola de comissaris presidida per Jacques Santer. El resultat d’aquest primer examen va ser la petició de reassignació de cartera per a l’irlandès Padraig Flynn, per la seva falta de coneixements en la matèria i la seva vaguetat en les respostes, un criteri que des del Tractat de Lisboa preval en la selecció igual que el compromís europeu dels nominats i la seva independència. El reglament intern de l’Eurocambra també inclou altres criteris, com ara els coneixements de la cartera assignada, la capacitat de comunicació o l’equilibri de gènere, malgrat que això últim per si mateix no pot ser un motiu per discriminar un candidat.

Polèmiques

La polèmica més gran fins ara es va suscitar el 2004, amb el portuguès José Manuel Barroso com a president designat, quan l’Eurocambra va tombar el candidat proposat per Itàlia i va obligar a reajustar l’equip. En el focus d’aquesta tempesta hi va ser l’italià Rocco Buttiglione, proposat com a comissari de Justícia, Llibertat i Seguretat, que va fer unes declaracions sobre l’homosexualitat, el paper de la dona i la família, a l’afirmar que l’homosexualitat era pecat i el matrimoni permetia a la dona tenir fills amb la protecció de l’home, que van desencadenar una riuada de crítiques que van obligar Barroso a demanar al Govern de Berlusconi un nou candidat.

Notícies relacionades

Trump reitera el suport a Hegseth després de l’escàndol d’un segon xat

Rússia reprèn els combats i posa més traves a la treva anhelada pels EUA

També es va veure obligat a canviar de cartera l’hongarès László Kovács per les seves llacunes en energia (posteriorment va ser nomenat comissari de fiscalitat), mentre Letònia va optar per retirar la seva nominada, Ingrida Udre, per possibles irregularitats polítiques i jurídiques. I el mateix li va passar el 2010 amb la búlgara Rumiana Jeleva. Von der Leyen no ha de mirar-se al mirall de Barroso per saber que la formació de l’equip no és un mer tràmit i que l’Eurocambra podria posar molts pals a la roda.

Si la llista de candidats acaba sent tan desequilibrada com sembla, l’alemanya podria trobar-se amb un mur en el procés d’audiències que s’obrirà una vegada es confirmi la llista.