La croada de Meloni contra les oenagés de salvament

El compte numèric de l’escomesa de Giorgia Meloni contra les organitzacions humanitàries que rescaten migrants al Mediterrani central ja és impressionant. En l’any i mig que va des de l’entrada de la polèmica llei 15/2023 (coneguda com a decret Piantedosi, per Matteo Piantedosi, actual ministre d’Interior d’Itàlia), suma ja uns 500 dies de retencions als ports italians de vaixells de rescat dictaminades contra nou oenagés a través de 23 ordres de detenció i les seves multes annexes, que han anat acompanyades d’una disminució de vides salvades al mar, segons les dades analitzades per aquest diari.

No és l’únic tomb. Perquè ara la batalla també s’entaula com mai en els tribunals, als quals les organitzacions humanitàries recorren per apel·lar contra les sancions, desafiant procediments enredats i estratagemes burocràtics. Una guerra legal en la qual, en almenys quatre ocasions, els jutges italians van donar la raó a les entitats i van suspendre la decisió de les autoritats. Aquest fet ha reconegut així l’argument de les oenagés; és a dir, que aquestes decisions violen el dret internacional a l’exigir el compliment de les ordres dels guardacostes libis o obligar a fer només un rescat alhora (tret que les autoritats decideixin el contrari), com estableix el decret Piantedosi.

David contra Goliat

Un exemple és una sentència del Tribunal Civil Ordinari de Crotone del juny passat que no només va revocar la sanció administrativa imposada contra el vaixell de salvament alemany Humanity 1, sinó que també va condemnar l’Estat al pagament dels costos legals. "En l’actualitat, d’acord amb el Conveni d’Hamburg (un acord internacional de 1979 sobre recerca i rescat al mar), no és possible considerar Líbia un lloc segur", va escriure el jutge Antonio Alberzio. "El corol·lari lògic és que l’oenagé no és culpable de cap conducta obstructiva", va continuar. En un altre cas, relatiu a un vaixell de SOS Méditerranée, una jutge del tribunal de Bríndisi va posar, en canvi, en discussió la constitucionalitat d’aquest decret (sense que s’hagi arribat a una conclusió definitiva).

Juan Matías Gil, responsable de les operacions de rescat de Metges sense Fronteres (MSF), ho descriu, fins i tot en cas de resolució positiva per a les oenagés, com una victòria pírrica pels diners i temps perduts que podrien haver-se fet servir en rescats de vides humanes. La raó: "La sanció administrativa (el bloqueig del vaixell) s’implementa immediatament mentre que els temps de les audiències moltes vegades són lents i se celebren sovint en tribunals desbordats i davant jutges no sempre ben preparats", assegura. "És un procés dissenyat per fer-nos perdre temps. Ens posen traves però no ens eliminen perquè això faria molt més soroll mediàtic", afirma.

El problema, segons la seva opinió, és que no hi ha gaires alternatives. "Si no ho féssim, si no apel·léssim, estaríem acceptant com a legítimes les acusacions que ens fan i les mesures que ens imposen, que contradiuen el dret internacional i són clarament il·legals", argumenta. Almenys tres grans tractats multilaterals (firmats per Itàlia, que prevalen sobre el dret nacional) fonamenten aquestes afirmacions: la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar (Convemar o UNCLOS, per la seva sigla en anglès); el Conveni Internacional sobre Recerca i Salvament Marítims (SAR) de 1979 i la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951.

Asfíxia econòmica

Però res de tot això ha frenat fins ara el Govern de Meloni. Per contra, les retencions dels vaixells han sigut continuades (amb una breu suspensió entre el maig i el juliol) i la seva durada ha oscil·lat dels 20 als 60 dies. En la llista, MSF, una organització reconeguda internacionalment per la seva tasca humanitària, figura com la primera i també l’última afectada (de tres casos). L’episodi més recent remet a la detenció administrativa del Geo Barents al port de Salern efectuada el 26 d’agost per presumpta violació de la seguretat marítima (basada en informació aportada pels guardacostes libis, segons MSF). La primera és del 23 de febrer del 2023 i es va executar per no haver compartit dades VDR (mai abans sol·licitades) a les autoritats després de l’assignació del port d’Ancona, situat al nord d’Itàlia, a centenars de milles del punt de rescat.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Aquesta és l’altra espasa de Dàmocles que penja sobre les organitzacions, ja que també se’ls han disparat els costos per les mesures que pateixen (la despesa en advocats, més la de l’amarratge mentre el vaixell està bloquejat i el del personal a bord). "Això se sumeixi al combustible extra que hem d’utilitzar per la política de ports llunyans (l’assignació als vaixells de l’oenagé sovint a ports situats a diversos dies de navegació del lloc del rescat)", remarca Francesco Creazzo, de l’oenagé SOS Méditerranée. "Només per a l’any 2023 calculem que tindrem una despesa afegida de 500.000 euros pel combustible extra que va haver d’utilitzar el nostre vaixell", assenyala Creazzo.

Altres estimacions són fins i tot més altes: superen els 100 dies de navegació i fins a un milió d’euros extra, cosa que explica per què les organitzacions més petites no resisteixen. Algunes han hagut d’escurçar les seves missions a causa dels sobrecostos imprevistos.