El ‘Chino’ d’origen japonès que va governar el Perú com un autòcrata

"Després d’una llarga batalla contra el càncer, el nostre pare, Alberto Fujimori, acaba de partir per trobar el Senyor. Demanem als que el van apreciar que ens acompanyin amb una oració per l’etern descans de la seva ànima". Així de lacònics van ser els seus fills Keiko i Kenji en la nit de Lima, a l’anunciar la mort de l’exautòcrata. Tenia 86 anys. És molt difícil que la història del Perú li assigni el lloc que ells esperen. "¡Gràcies per tant, papa!", van expressar no obstant a través de la xarxa social X. La mateixa gratitud va partir dels dirigents de la dretana Força Popular, que el consideraven una figura providencial. "Va deixar d’existir sense haver demanat perdó pels seus crims i sense pagar ni un centau de reparació civil a les seves víctimes", va assenyalar el diari La República en el seu editorial.

Els mitjans de premsa peruans van coincidir dimecres que la situació era molt delicada a uns nou mesos d’haver deixat el penal de Barbadillo, arran d’haver rebut el controvertit benefici del Tribunal Constitucional. Aquesta instància, contra l’opinió dels dirigents defensors de drets humans i part de l’arc polític, va reposar l’indult humanitari que havia rebut el 2017 del llavors president Pedro Pablo Kuczynski.

Una biografia controvertida

El Chino, com solien dir-li a l’exmandatari d’origen japonès, vivia amb la seva filla i fundadora de Força Popular, Keiko Fujimori, al districte de Lima de San Borja. Fa una setmana, Fujimori va anar a la Clínica Delgado per fer-se exàmens de rutina. Ho va fer acompanyat de Kenji. Llavors, la premsa li va preguntar si continuaven intactes les aspiracions paternes de presentar-se a les eleccions generals del 2026. "Veurem", va dir, de manera evasiva. Aquestes paraules adquireixen a aquestes hores una altra rellevància.

Al juliol, Keiko havia comunicat la decisió del Chino de tornar a competir per la presidència. L’octogenari creia ser el portador d’una gran biografia política que mereixia ser reivindicada. Tot va començar per atzar, el 1990, quan el desconegut agrònom va sortir a disputar la presidència a un altre nouvingut en els combats electorals: Mario Vargas Llosa. A un mes del primer torn tot just aconseguia un 2% d’intenció de vot. Era, en rigor, un personatge decoratiu d’una contesa que el narrador creia guanyada per endavant. No obstant, Fujimori va passar al segon torn i va derrotar el candidat del Front Democràtic. A més, els primers mesos de Govern va anar adoptant el programa neoliberal de l’autor de La ciudad y los perros.

Fujimori va arribar a la presidència per una combinació de fets fortuïts, però el Congrés era un territori hostil. El 1992 el va dissoldre amb els militars al carrer per reprimir les expressions de disconformitat. El president pintoresc d’un castellà rudimentari va esdevenir llavors autòcrata a partir de l’autocop. El va posar en marxa sota l’argument que necessitava eines per combatre els terroristes de Sendero Luminoso i erradicar la corrupció. El Chino va reformar la carta magna a imatge i semblança i va ser reelecte el 1995. Havia derrotat el senderisme i capturat el seu cap, Abimael Guzmán. Havia estabilitzat l’economia. Els sectors populars li van donar el seu suport. El primer laboratori del populisme de dretes regional es va organitzar al voltant seu. Fujimori ballava, utilitzava vestits tradicionals. A la nit, el sistema repressiu, gestionat pel coronel Vladimiro Montesinos, escampava la intimidació per Lima i altres ciutats.

El 1997 es va posar al capdavant de l’alliberament de 71 dels 72 ostatges que el Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) havia pres a la casa de l’ambaixador japonès Morihisa Aoki. El segrest es va estendre més de quatre mesos. Fujimori va recórrer triomfalment la capital per celebrar la restauració de l’ordre i va pensar que es quedaria molt més que 10 anys al palau Pizarro.

Caiguda irreversible

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

¡Pim, pam, pum! ¡Trump!

El Congrés, amb majoria fujimorista, li va donar la clau per aspirar a una segona reelecció. Els comicis de l’abril el van trobar, com Vargas Llosa una dècada abans, en la condició de favorit. L’outsider va ser llavors Alejandro Toledo, un professor universitari que reivindicava el seu origen ancestral. El Cholo va ser, segons diversos mitjans de l’època, el veritable guanyador de la contesa. Fujimori va cantar, no obstant, victòria en el segon torn i enmig de fortes denúncies de frau.

Va començar el seu tercer període el 28 de juliol. Va afrontar fortes mobilitzacions i innombrables revelacions sobre els usos del poder a les ombres. Tot es va esfondrar quan van sortir a la llum els vídeos que Montesinos, el Rasputin presidencial, gravava secretament de diferents figures de la política. El 21 de novembre, Fujimori va abandonar el país. La seva renúncia va ser comunicada mentre s’amagava al Japó. Va usufructuar de la seva condició de fill de nipó per no ser detingut. Set anys més tard va creure que podia retornar al Perú. La seva primera escala va ser Xile. Allà el van arrestar. Va ser extradit el 2007 i condemnat el 2009 a 25 anys de presó pels delictes d’homicidi qualificat amb traïdoria en les matances de Barrios Altos i La Cantuta, perpetrades el 1991.