Anàlisi

Amèrica, panxa enlaire

Amèrica,  panxa enlaire

GABRIELLE LURIE / AP

3
Es llegeix en minuts
Anna Grau
Anna Grau

Periodista, escriptora i exdiputada al Parlament

ver +

Jo no tinc tan clar com d’altres que Kamala Harris "arrasés" al debat contra Donald Trump. Crec que ella va marcar més gols dels que s’esperaven i això ha desfermat l’eufòria entre els ja convençuts. Convencerà algú més? Des de l’angle europeu, és fàcil veure Trump com un àlien i riure d’aquestes coses que diu d’immigrants robant gats i gossos per a menjar-se’ls. Però a Amèrica hi ha moltes Amèriques i, per a algunes, això té sentit. Si a Europa l’Estat del benestar ja no inspira confiança, pensem en un país on la gent està acostumada a pagar la seva assegurança mèdica i la de la seva família, però de ningú més. Que cadascú s’espavili. La mare de Barack Obama va morir d’un càncer del qual no es va poder tractar perquè l’assegurança no es va voler fer càrrec d’una malaltia contreta "abans" de contractar-lo. Essent el seu fill president, va lluitar contra aquesta injustícia. Les companyies asseguradores van reaccionar disparant implacablement les primes. I així sempre.

Servidora vivia a Nova York quan Obama va guanyar. Els meus amics americans ploraven de joia. Hem d’entendre que la qüestió racial als Estats Units va molt més enllà de la igualtat de drets. Els negres no només van ser discriminats durant segles. Van ser esclavitzats. D’aquest ardent pecat original en va sortir una guerra civil i alguna paradoxa, com ara que el Partit Demòcrata representés en origen els interessos econòmics del Sud i s’oposés a abolir l’esclavatge. Cal esperar gairebé fins a Kennedy i Martin Luther King perquè tot això faci el tomb espectacular que amb el temps portaria Obama a la presidència, i ja veurem si també hi porta Harris.

Va ser Obama el millor president? No. Moltes de les seves bones intencions van quedar en no-res. La progressia made in USA és un pou de contradiccions i de decepcions. Vegem el tema de l’avortament. La llei federal que blindava el dret de tota dona americana a tenir la darrera paraula sobre el seu cos va decaure no només perquè a Trump no li agradés. Va ser perquè estava basada en un muntatge. En el judici guanyat per una activista que va declarar haver estat violada, però que amb els anys no només va admetre que mai no la van violar, sinó que es va llançar a combatre el dret d’avortar amb tant desfici com abans l’havia defensat.

Humilitat

A mi el debat Trump-Harris no em feia ni fred ni calor, fins que va sortir aquest tema i vaig sentir Trump dir la barbaritat que hi ha estats on es contempla l’avortament postpart. Què insinua? Que pareixen les criatures i després les llancen al mar? Davant d’això, em vaig quedar esperant a veure per on sortia Harris.

Notícies relacionades

I aquí va fer ella la que per a mi seria la seva millor intervenció. Amb encertada humilitat, va demanar a tots els seus compatriotes que, creguin en allò que creguin, i sense renunciar-hi, entenguin les dones que, per la raó que sigui, prenen la dramàtica decisió d’interrompre un embaràs. Que respectin que d’altres puguin fer allò que tu no faries mai.

Em va semblar una bona manera de dir-ho, perquè, a més, contenia una promesa de ¿redempció? Com el Partit Demòcrata va ser primer esclavista per acabar portant el primer president negre a la Casa Blanca. La política també és saber créixer. Si contra tot pronòstic Kamala Harris se’n surt, serà perquè, tingui o no tingui solucions, ha activat aquella meravellosa fam de fraternitat davant dels problemes que ens fa humans. La de no conformar-te que cadascú s’espavili i ja t’ho faràs. Hi ha res més realista… i més trist?