Kate Forbes: "Si segueixen morint cooperants, no podrem continuar"

L’entrevista comença de la pitjor manera possible. Kate Forbes, presidenta de la Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja (IFRC) des de l’any passat, està fent lliscar els dits sobre el telèfon a la recerca d’informació sobre Ucraïna. Un comboi del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), organització germana de la IFRC, ha sigut impactat per un dron [l’atac es va produir el 12 de setembre, dia d’aquesta conversa], i tres dels seus empleats han mort. "Això segueix...", diu amb la veu entretallada la diplomàtica nord-americana.

Fa 44 anys que forma part de l’organització i les morts de treballadors humanitaris en guerres i conflictes s’han convertit en una de les seves principals preocupacions. La raó: amb 280 treballadors humanitaris morts en 33 països l’any passat, el 2023 ha sigut l’any més mortífer registrat per la comunitat humanitària mundial. I només la IFRC ha registrat 30 morts entre els seus voluntaris des de principis d’any, just quan el món recorda els 75 anys dels Convenis de Ginebra de 1949, aquestes regles de la guerra del deteriorat dret internacional humanitari (DIH) que avui es violen tan sovint. Tant els Convenis com els seus protocols estableixen que l’ajuda humanitària ha de ser taxativament respectada i protegida.

"Els treballadors humanitaris estan morint. ¿Per què al món no li importa?" Així començava un text que vostè va escriure fa dies. ¿Com creu que hem arribat tan lluny?

Miri, aquest en podria haver sigut el subtítol. ¿Com és possible que s’hagi donat l’esquena als Convenis de Ginebra que són els que exigeixen protegir els qui de manera tan evident ofereixen ajuda humanitària? Crec que es deu a com es fa la guerra avui, i a una falta d’atenció per part dels governs. Però posarem aquest tema en el centre de la pròxima conferència de l’ONU i de la nostra cimera internacional, perquè no hi ha cap altre tema més important. Sense espais segurs per als treballadors humanitaris, ja no podrem fer la nostra feina. El món ha de començar a escoltar-nos; és imperatiu.

¿No és utòpic pensar que els països arribin a algun tipus d’acord consensuat en les circumstàncies actuals?

No vull ser pessimista. Encara hi ha persones que volen ajudar. Encara hi ha una entesa bàsica. La pregunta és: ¿com portem això a l’acció dels implicats en combats i conflictes? Em nego a rendir-me; em nego a pensar que no podem treballar amb els governs. Només necessitem aixecar la veu sobre això.

Vostè també va proposar que la IFRC, que ja té 105 anys, es modernitzi.

Sí, vaig proposar avaluar el nostre sistema de governança i modernitzar-lo. Es tracta de millorar la comunicació, la presa de responsabilitats, la transparència, els processos de postulació [a llocs en l’organització], garantir-nos que tenim les capacitats tècniques necessàries i respondre més ràpid. Hem fet algunes millores, però encara no estem on caldria.

¿Quina és la crisi més difícil per a la IFRC? ¿Gaza? ¿Ucraïna?

Sap, si un ha perdut el seu fill a Ucraïna, Gaza, el Iemen o el Sudan, la devastació que sent és la mateixa. Per això no tinc el luxe de triar una crisi sobre una altra. Em desperto cada matí pensant en com reaccionar al que ens cau al damunt. Cal gestionar-les totes juntes i de manera simultània. No tenim cap altra opció. Se’m trenca el cor al pensar en cada conflicte, en els 12 milions de persones afectades [per la Guerra Civil] al Sudan, en el més d’un milió de desplaçats a Etiòpia, en la gent a Gaza, en els que hem ressituat fora d’Ucraïna... Per a mi és important mantenir el focus en tots ells, perquè totes les seus se sentin recolzades en les seves activitats. El que em preocupa és que no només les crisis geopolítiques s’estan prolongant més que mai. Quan vaig entrar a la Creu Roja teníem cinc huracans per temporada; ara en tenim 20 o 25.

¿Té alguna autocrítica per fer-se?

¡Per descomptat! ¿Ho fem tot perfectament? No. Però ho intentem constantment. Som 191 societats nacionals i, com en totes les famílies, tenim discussions, diferents punts de vista i diferents nivells d’acompliment. Això no significa que no hàgim d’adaptar-nos i fer-ho millor. Sempre ho repeteixo: vinguin i uneixin-se als 16 milions de voluntaris que tenim. Parlem. Ajudin a ser part de la solució.

¿I què diu sobre les pressions que pateixen? Perquè últimament la sensació és que més i més governs qüestionen la tasca de la Creu Roja.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Sí, tant l’organització, els nostres voluntaris i jo patim pressions sobre diferents temes. Hi ha governs que ens qüestionen pel nostre principi de neutralitat. Són pressions que provenen tant des de dins com des de fora. Però crec que és un senyal que el que fem és terriblement important.

En els últims mesos s’han multiplicat les crides perquè la comunitat internacional i els donants no abandonin l’Afganistan. ¿Però es pot ajudar sense legitimar unes autoritats que no respecten els drets humans?

Nosaltres continuem treballant a l’Afganistan i portant ajuda als que estan desesperats per atenció mèdica i menjar. I la nostra delegació inclou dones. Aquesta és la meva feina. Legitimar un país no és el que busquem en cap cas. El nostre criteri és l’ajuda humanitària neutral.