¡Pim, pam, pum! ¡Trump!

¿Existeix la vida real o es tracta d’una projecció dels mesuradors d’audiència i els gestors de continguts per proporcionar dosis insospitades d’entreteniment a un públic que ha perdut el sentit de la història i la capacitat d’influir-hi? ¿En temps real? ¿Quin és el temps real? Les xarxes han creat una teranyina gegant artificial en què no hi ha finestres per comprovar si és de dia o si és de nit, si plou, neva o brilla el sol. El temps és digital, es mesura en xifres que es desfan i refan com a essència de kriptonita, que realça la sensació d’irrealitat.

El segon intent d’assassinat del candidat Trump entra en una nova lògica, tan tova com un rellotge de Dalí ficat en una centrifugadora quàntica. Es tracta d’un episodi que necessita una categoria política que no sé si Guy Debord hauria sigut capaç d’encaixar en la visionària i tristíssima societat de l’espectacle.

¡Pim, pam, pum! La gran tómbola electoral, el vell circ kafkià d’Oklahoma, s’ha traslladat a Palm Beach, a un maquillat camp de golf perquè un nou peó de novel·la, que no se sap si l’escriu una intel·ligència artificial emancipada o un fill bastard d’un matrimoni de conveniència entre Norman Mailer i Tom Wolfe, entrés a la història. No n’hi havia prou amb un insòlit i imaginatiu intent d’assassinat des de la rampa d’una teulada de Pensilvània el passat 13 de juliol, quan Thomas Crooks va disparar a Trump i només li va fregar l’orella. El candidat republicà a tornar a ocupar el saló oval de la Casa Blanca anava a ser consagrat en la convenció republicana, però gràcies a aquest baptisme de sang va ser rebut pels seus correligionaris com un nou messies. Però les emocions i les fidelitats es gasten massa ràpid en el mercat de la cobdícia estratosfèrica, els bitcoins i el temps volàtil.

Cultura de la sospita. Els grans i petits guionistes de Hollywood han fet de la sospita la veritable trama de la vida. Res és el que sembla perquè sospitem que ens menteixen per mantenir-nos entretinguts. Si disparen contra Trump és perquè les enquestes se li han començat a torçar, o perquè hi ha un Estat secret, soterrani, denunciat pel mateix Trump, que en realitat manegen els serveis secrets per evitar que els grans negocis de la superpotència, els seus aliats, les seves multinacionals i els seus enemics puguin continuar alimentant aquest món tal com és. Teories que floreixen com una epidèmia a les fèrtils prades de la conspiració. Trump en el punt de mira és un títol plausible per a la temporada vinent.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Fracàs de la seguretat. ¿Quin és l’import que els EUA inverteixen en seguretat cada any? ¿En quina mesura el complex militar industrial que va denunciar Eisenhower s’ha multiplicat de manera exponencial i aconsegueix persuadir el Congrés perquè greixi la seva pròpia maquinària i així mantenir la seva supremacia? El servei secret va purgar la seva cap per no haver evitat el desastre de Pensilvània, però ha tornat a fracassar a l’hora d’evitar que un franctirador tingués en el punt de mira Trump, tot i que aquesta vegada no va poder prémer el gallet i rebentar-li l’altra orella. El fracàs més estrepitós de l’historial nord-americà es va viure l’11S. La falta de comunicació entre la CIA i l’FBI a escala nacional (com entre els bombers i la policia de Nova York a escala local) va fer possible que Al-Qaida deixés en evidència de manera atroç a l’aparell d’espionatge mundial més gran: amb avions comercials segrestats amb talladors de cartró.

Canviar el curs de les coses a cop d’esdeveniment, en trames noves no gastades per la realitat. Kamala Harris es va revelar un animal polític més temible del que pensaven els seus correligionaris i els columnistes de la premsa liberal que recolzen el Partit Demòcrata davant un Partit Republicà llançat a la muntanya. Trump, entossudit a negar la realitat de les enquestes, va dir que havia guanyat el debat, però que no volia tornar a debatre amb ella. Amb el vent de cua, l’exfiscal californiana d’origen multicultural, primera dona amb possibilitats reals d’arribar al cim del poder a Washington, s’havia convertit en una candidata més estireganyosa i difícil de doblegar que el titubejant Joe Biden. Amb aquest nou remuntador de la muntanya russa electoral, ¿què podem esperar.