Anatomia d’una fotografia a Caracas

Al ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel Albares, l’han acusat de fomentar un cop d’estat contra el Govern de Nicolás Maduro i a favor de Nicolás Maduro alhora. El líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat la seva dimissió. Les aigües s’han calmat des que sortís en la seva defensa el mateix Edmundo González, que nega haver sigut coaccionat per Espanya i assegura que el nostre país ha de tenir un país negociador perquè Maduro accepti la derrota. Aquesta és la crònica de 12 dies trepidants per a la diplomàcia espanyola i el seu cap.

El candidat a president Edmundo González, com va passar amb Leopoldo López, ha hagut de demanar sortir del seu país i venir a Espanya, després d’haver-se refugiat també a la residència de l’ambaixador a Veneçuela. Estava acusat de greus delictes i tenia per davant un previsible calvari carcerari, insuportable als 75 anys. A González van anar a veure-li per coaccionar-lo Delcy i Jorge Rodríguez, dos dels membres més importants de la cúpula chavista, el seu nucli dur; ella és vicepresidenta de l’Executiu, i ell, president de l’Assemblea Nacional.

La reconstrucció del periple d’Edmundo González fins a Espanya ajuda a comprendre l’esdevingut i exposa les llacunes en el relat oficial. Diplomàtic de 75 anys, es va convertir en candidat a president per una carambola. La justícia, controlada pel Govern, va inhabilitar primer la popular María Corina Machado, que havia aconseguit unificar l’oposició al chavisme en la PUD. I després va impedir la inscripció de la seva substituta, Corina Yoris, per a les eleccions. Edmundo González es va convertir per accident en tercer plat. Era un home allunyat de la primera línia política, però va guanyar per set milions de vots contra els tres de Nicolás Maduro, segons les actes (els registres del vot) que ha publicat l’oposició i que no han sigut contradites amb actes pròpies del chavisme.

Poc després de les eleccions del 28 de juliol, González va decidir demanar refugi a l’Ambaixada dels Països Baixos. Allà va passar el mes d’agost, però va demanar sortir-ne. «A principis de setembre, Edmundo González va indicar que volia abandonar la residència i el país», va informar el 8 de setembre el ministre neerlandès d’Exteriors, Casper Veldkamp. «Va indicar que volia anar-se’n i continuar la seva lluita des d’Espanya». Va recórrer el quilòmetre i mig que el separava de l’Ambaixada d’Espanya i, d’allà, va anar a la residència de l’ambaixador, Ramón Santos.

Des de l’arribada a la missió espanyola i abans de la seva sortida cap a Madrid el 8 de setembre, a la residència de l’ambaixador Santos van passar moltes coses. Es va produir almenys una trobada entre Delcy i Jorge Rodríguez, Edmundo González, l’ambaixador Ramón Santos i una cinquena persona, que va ser la que va fer les fotos de la polèmica.

Hi ha dues instantànies. Una, la que acompanya aquest text, davant un quadre, amb González firmant un document, clatell inclinat, sota l’atenta mirada dels dos chavistes i del cap de missió espanyol, amb una característica camisa blanca de lli amb caputxa. A l’altra només es veu els tres veneçolans amb el jardí de l’ambaixada de fons. També s’aprecia el document grapat de diversos fulls, en què es compromet González a acatar la sentència del Tribunal Suprem de Justícia, controlat pel chavisme, que donava guanyador sense proves a Nicolás Maduro. Va ser dur, diu l’opositor: «Hi va haver hores molt tenses de coacció, xantatge i pressions», va descriure després.

¿Va ser present l’ambaixador Santos en aquelles «hores tenses de negociació», o només durant la firma? ¿Coneixia l’ambaixador el text que van obligar a firmar González? ¿Qui va fer les fotos del moment, que havia de ser confidencial? ¿Per què les va permetre la seguretat de l’ambaixada? El fet que sortís de l’ambaixada dels Països Baixos cap a la d’Espanya, ¿es deu que els neerlandesos no volien permetre l’entrada de Delcy i Jorge Rodríguez per acovardir González? ¿Els va deixar l’ambaixador Santos passar, a petició de González, sense saber si més no què pretenien fer? ¿O coneixia per endavant que l’obligarien a firmar una mena de confessió, un reconeixement tàcit de la victòria de Maduro en què no creia, per poder sortir del país, sota coacció de dos durs del règim i a seu espanyola?

La ignomínia... per a la dreta

Per a l’oposició conservadora espanyola i part de la dissidència veneçolana, la foto què apareix l’ambaixador espanyol com a testimoni d’un acte tan humiliant com el que va patir González és una ignomínia. Després de conèixer-se, dimecres passat, es van disparar les especulacions sobre fins a quin punt van participar Albares o Santos en el pla. I van sorgir dubtes sobre si havia mentit el ministre quan va dir que no hi havia hagut cap negociació amb el règim de Maduro per treure González, primer; i després que no hi havia hagut contrapartida del Govern espanyol.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els populars continuen considerant una ignomínia que els germans Rodríguez operessin a «terra» espanyola per coaccionar-lo. I que Espanya s’hagi assabentat de la realitat per sorpresa i per decisió de Caracas. «El Govern espanyol ha mentit», va dir Feijóo dijous. La prova era la foto. Va demanar la dimissió d’Albares. «No he sigut coaccionat ni pel Govern d’Espanya ni per l’ambaixador espanyol a Veneçuela, Ramón Santos», va dir González en un comunicat publicat dijous a prop de la mitjanit. El va llançar «davant les diverses versions que circulen respecte a una suposada coacció per funcionaris de l’Estat espanyol».

Així, l’opositor ha sortit al rescat d’Albares en una setmana molt dura políticament per al socialista. Ha deixat també el PP en una situació complicada per defensar el seu relat. Queden moltes incògnites per resoldre. Albares va sol·licitar comparèixer al Congrés i ho farà, previsiblement, el 4 d’octubre.