Mahmoud Latuf: "No queda ni una ànima"

"Fa un parell de dies no et podies moure per aquests carrers amb la de cotxes que hi havia, però ara no queda ni una ànima", explica Latuf des d’una sala d’espera buida. Les cadires lliures encara guarden la calor d’haver donat empara a desenes de persones. "Ens vam convertir en una sala d’emergència més: curàvem ferides superficials quan els hospitals no donaven l’abast i, fins i tot, alguns de desplaçats es van quedar a dormir aquí", recorda aquest jove infermer de l’associació Amel sobre uns dies infinits. Uns dies que són simplement ahir. Ara, aquestes clíniques s’han convertit en les habitacions dels quatre treballadors mèdics que s’han quedat a Tir. "La resta dels 25 empleats se n’han anat, però continuen treballant com a voluntaris en altres regions", diu Mona Shaker, directora del centre de la ciutat del sud.

16 cossos sota la runa

Després de tres dècades al capdavant d’aquest lloc, Shaker aquestes jornades devastadores li fan recordar els 34 dies amb les seves 34 nits de fa 18 anys. "Durant la guerra del 2006, la gent no sabia on anar", explica a EL PERIÓDICO. "Ara, quan algú es desplaça, ja sap a quins llocs anar", celebra aquesta libanesa de Tir. Onze mesos d’enfrontaments constants entre Israel i Hezbol·là a la frontera que comparteixen, amb els seus 110.000 desplaçats, els ha donat aquest coneixement. Però el temor que això –l’actual escalada de violència israeliana que ja ha matat més de 600 libanesos en dies– vagi a més és desesperant. "Els subministraments mèdics de què disposem ara són insuficients; ens falten sèrums, esterilitzats, benes, cremes per a cremades o fils per cosir les ferides", expressa Shaker amb preocupació.

Mentre enumera les absències a la seva farmàcia, el record de la tragèdia irromp a l’habitació amb l’arribada de tres recentment desplaçats. "Vam marxar amb una mà al davant i l’altra al darrere, jo no vaig agafar ni el meu DNI", lamenta Mohana Khiami a EL PERIÓDICO. El seu xandall negre, símbol de la fugida accelerada, contrasta amb un bonic mocador rosa amb lluentons. Aviat, ressorgeix en la seva mirada el dolor per abandonar la seva casa. L’edifici enderrocat, amagant entre la runa 16 membres de la seva família. "¡Hi havia molts nens i nenes!", implora entre llàgrimes aquesta libanesa del poblet del sud de Khbal el Botom, a vuit quilòmetres i mig de la frontera amb Israel. El seu nebot recorda com, per aconseguir escapar, van haver de retirar de la carretera els trossos de la seva llar amb pales i no tornar a mirar enrere. "No vam tenir temps ni de treure’ls", diu, amb la vista clavada a terra.

"Tots som libanesos"

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Una llei evitarà l’herència d’escons a la Cambra dels Lords

Lluny de l’escola que els acull, els Khiami poden parlar. Però molts altres desplaçats miren cap a un altre costat quan veuen un periodista passar. Prefereixen no obrir la boca ni sortir en fotografies. La por se suma a la sospita. A l’església catòlica de Tir, 150 persones se sumeixen en el silenci, mentre es protegeixen del sol mediterrani sota els arcs històrics de l’edifici. "Aquí estan protegides avui, demà no ho sabem", explica Carole Rizk, la responsable del lloc. Els seus pantalons curts indiquen a quin Déu resa i no reben ni una mirada de retret entre les desenes de dones velades que van abandonar les seves llars amb el que portaven al damunt. "Tots som libanesos, no ens en queda més remei que ajudar-nos entre nosaltres", diu entre interrupcions constants. L’arribada de nous queviures, aigua o matalassos no s’ha aturat en aquests cinc dies d’èxode.

A la resta de la ciutat, el silenci és impactant. Ja no té res d’aquella pau de ciutat d’estiueig. Sona, més aviat, al preludi de la tragèdia. No és el primer cop que els carrers es buiden en una de les urbs més antigues del món habitada de forma contínua. Tir, l’actual quarta ciutat del Líban, ha patit guerres modernes i antigues ja que és habitada des de l’Edat de Bronze. La història ha ensenyat als pocs que queden a les seves cases, les escoles i les esglésies que només els queda esperar. "Jo no confio ni en Israel ni en Hezbol·là, en això estem sols", reconeix Mahmud, disposat a ajudar el pròxim que creui el llindar de la porta.