Les guerres de Gaza i Ucraïna entren en el duel entre Harris i Trump

La política exterior ha definit les eleccions presidencials dels Estats Units en molt comptades ocasions, com va passar quan va tenir lloc la crisi dels ostatges de l’Iran es va sumar a l’estagflació per deixar Jimmy Carter com a president d’un sol mandat. Els assumptes globals i la relació dels nord-americans amb ells, no obstant, sí que solen pesar sovint, si més no de forma marginal, a l’hora que prenguin les seves decisions a les urnes.

En una carrera tan ajustada com la que lliuren Donald Trump i Kamala Harris, que es pot decantar per unes desenes de milers de vots als estats frontissa, aquest pes pot ser determinant. I aquest potencial impacte s’entén amb sondejos com un realitzat per l’Institut per a Assumptes Globals i YouGov, on el 53% va mostrar confiança en el fet que Harris seguirà una política exterior que beneficia gent com ells, davant el 47% que ho va dir de Trump. Però als estats frontissa el percentatge s’inverteix.

La significació de la política exterior creix, a més, en un moment de turbulències globals, com la guerra a Gaza, que amb la seva extensió al Líban acosta un conflicte regional a plena escala, o la guerra a Ucraïna. Es deixa sentir en una època de sotracs i reajustaments en un món cada vegada més multipolar, un temps en què a més està movent-se la visió que els mateixos nord-americans tenen del paper del seu país en relació amb el món.

100.000 milions a Kíiv

Quan l’economia i el cost disparat de la vida són la qüestió fonamental per a l’electorat, cada vegada són més persones les que als EUA qüestionen els equilibris que es fan entre l’ajuda a l’estranger i la despesa domèstica. I en cap assumpte queda aquest plantejament més exposat que respecte a la guerra d’Ucraïna.

Des que Vladímir Putin va llançar la invasió el febrer del 2022, Washington ha donat més de 100.000 milions de dòlars al govern de Kíiv, el primer cop des del pla Marshall, en què un país europeu és el principal receptor d’ajuda nord-americana. Bona part dels diners per a Ucraïna s’estan gastant als EUA, pagant fàbriques d’armament i als seus treballadors i contribuint a modernitzar el mateix arsenal nord-americà. Però augmenta el rebuig.

Segons un sondeig del centre Pew al juliol, més nord-americans pensen que aquest suport és massa (29%) que els que creuen que és correcte (26%) o no suficient (19%). I entre republicans i demòcrates s’obre un abisme: el 47% dels primers creuen que l’ajuda és excessiva davant el 13% entre els segons.

L’altre gran conflicte que sacseja el món, la guerra llançada per Israel després dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre, posa en joc factors diferents en aquestes eleccions. Entre la població àrabo-nord-americana i musulmana, així com entre joves, minories i els més progressistes, s’ha estès la indignació perquè l’Administració de Joe Biden hagi mantingut el suport infrangible a Israel mentre s’aprofundeix la tragèdia humanitària a Gaza. I com votin les 700.000 persones que en les primàries demòcrates van castigar Biden, o els que continuen sortint a campus o carrers en protestes, pot resultar determinant, especialment però no només a Michigan, un dels set estats frontissa.

Al radar dels nord-americans hi ha també la complicada relació de competència i rivalitat amb la Xina, un país que el 81% dels republicans, el 50% dels independents i el 56% demòcrates veuen com una "amenaça crítica". Hi són també l’Iran i Corea del Nord o la relació amb Llatinoamèrica i l’Àfrica, un assumpte vinculat a la immigració però també als duels amb Moscou i Pequín. Però més enllà de casos concrets, en matèria de política exterior bateguen altres corrents de transformació.

Un altre sondeig del centre Pew de finals de l’any passat apuntava que el suport entre els nord-americans a la intervenció activa del seu país en assumptes globals ha anat caient de forma sostinguda i ha passat del 53% el 2019 al 43% el 2023. I en un article a Foreign Affairs, Condoleezza Rice, que va ser secretària d’Estat amb George W. Bush, deia que "els EUA són un país diferent, exhaust per vuit dècades de lideratge internacional".

Opcions contraposades

Són aquests EUA els que ara es dirimeixen entre dues opcions polítiques contraposades. D’una banda, Trump, que amb el seu populisme nacionalista del seu Amèrica Primer ha potenciat l’aïllacionisme i amb una visió transaccional ha posat en qüestió la relació amb aliats tradicionals o aliances com l’OTAN. De l’altra, Harris, que manté la idea d’un paper de lideratge dels EUA però en una aposta pel multilateralisme i les seves institucions.

La de la vicepresidenta és una línia continuista amb la proposta internacionalista que va fer Biden, però cobra també un nou caràcter. En aparent recerca dels votants independents més conservadors o dels mateixos republicans moderats que en les primàries van donar el seu vot a Nikki Haley, que no dubtava a castigar Trump amb especial duresa com un feble en política exterior, Harris avui sona com un dels clàssics falcons republicans.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Ho feia en la convenció de Chicago al prometre que com a comandant en cap asseguraria que els EUA sempre tenen "les forces de combat més letals del món". I no és estrany que Liz Cheney, antiga republicana que ha anunciat el vot per la demòcrata, resumís que va ser un discurs que "podria haver fet Ronald Reagan o Bush".

Són molt més les figures republicanes les que miren ara de convèncer per votar Harris davant un Trump que, com deien en una carta, creuen que és un perill per a la seguretat nacional.