Israel, sense fre

Ningú, ni tan sols Israel, malgrat la seva aclaparadora superioritat militar sobre qualsevol dels seus enemics, pot controlar el foc que Benjamin Netanyahu està alimentant insensatament. Emparat en la cobertura que li proporciona Washington, encoratjat per altres membres encara més extremistes del seu propi govern i esgotat per recuperar la imatge de garant de la seguretat després del fracàs del 7 d’octubre, Netanyahu està decidit a arribar al que ell creu que és el final. Un final que, mentre calcula que l’acosta al domini territorial de tota la Palestina històrica, li hauria de permetre tornar a esquivar l’acció de la justícia pels seus presumptes delictes i garantir la seva permanència en el poder per temps indefinit. I si per a això cal incendiar la regió, sigui assassinant Ismail Haniyeh o Hassan Nasrallah, no sembla que hi hagi res que el pugui aturar.

Sense deixar de banda els incompliments de les seves obligacions com a potència ocupant i les innombrables violacions del dret internacional– que es tradueixen cada dia en la mort de civils indefensos-, des del punt de vista militar la seva deriva bel·licista només s’entén des d’una distorsionada i il·luminada visió de la realitat.

Una visió que en primera instància creu que portarà a l’eliminació tant de Hamàs com de Hezbol·là, desatenent fins i tot els militars israelians que, com a fruit de l’experiència, saben que l’únic que podran aconseguir en el millor dels casos és degradar les seves capacitats durant un temps, fins que tornin a plantejar el mateix o superior nivell d’amenaça del que ara representen. Una visió que, si el que acabem d’expossar no és possible, suposa que els cops rebuts fins ara seran suficients per dissuadir les dues milícies de continuar el combat, acceptant les condicions que imposi Tel-Aviv, ja sigui la retirada de zones que Israel vol assegurar al seu voltant o fins i tot el seu desarmament complet. Una visió, apuntant encara més amunt, que també compta que l’Iran tampoc s’atrevirà a anar més enllà en el control dels membres de l’"eix de resistència" –del qual formen part les dues milícies juntament amb Ansar Allah, les Forces de Mobilització Popular i diversos grups armats molt actius a Síria i l’Iraq– per la por de patir un cop insuportable per a la supervivència del règim.

Notícies relacionades

L’independentisme, en auge en les eleccions a Groenlàndia d’aquest 11M: ¿qui mana a l’illa que anhela Trump?

El PSOE vol apujar la despesa en defensa sense fer retallades socials

Netanyahu somia, en definitiva, en el fet que Hezbol·là no se la jugarà per Hamàs ni tampoc per uns palestins que són la part més dèbil de l’equació, cosa que li permetrà fer un pas substancial en la pretensió de fer de tot Palestina un sol Estat reservat únicament per als jueus. Igualment, confia que l’Iran tampoc se la jugarà per Hezbol·là, ja que la seva prioritat ara mateix és renegociar un nou acord nuclear amb Washington, buscant un alleujament de les sancions internacionals com a via per evitar el col·lapse intern derivat del seriós malestar d’una població creixentment crítica amb el règim.

Un deliri en tota regla que no pren en cap consideració la demostrada resiliència de Hamàs i Hezbol·là, capaços d’aixecar el cap una vegada i una altra al llarg dels anys. Que menysprea el cost en imatge que Israel està acumulant als ulls del món, amb un Netanyahu prepotentment instal·lat en la condició de víctima propiciatòria, envoltat d’un mar d’antisemitisme. I que tampoc vol entendre que Israel no té prou capacitat militar per atendre alhora tants fronts oberts. ¿Qui pot fer entrar en raó Netanyahu?