Gaza, la guerra sense fi

Les operacions israelianes en territori gazatí són una constant històrica des d’abans del 22 de març del 2004, data de l’assassinat del xeic Ahmed Yassin, fundador de Hamàs el 1987 com l’ala palestina dels Germans Musulmans. La mort de Yassin i l’evacuació israeliana de la Franja l’any següent no van fer més que donar ales a una organització ben implantada al territori i que en molts moments va procurar, encara que fos de manera precària, serveis assistencials mínims a una comunitat abandonada a la seva sort. Amb l’afegit que l’altra organització islamista a Gaza, el gihad islàmic, va pressionar sempre Hamàs perquè es radicalitzés més enllà del seu extremisme inicial.

Si Yassin va injuriar des del principi l’estratègia per aconseguir un acord de pau amb Israel –"la suposada pau no és pau i no és substitut del gihad i la resistència"–, la seva mort i la conversi de la Franja en un camp de concentració de 360 quilòmetres quadrats –una mica més de tres vegades el municipi de Barcelona, llar de dos milions d’habitants–, sotmès a reiterades operacions de càstig, va ser el caldo de cultiu ideal perquè es multipliqués la militància i explica la victòria de Hamàs en les eleccions del 2006. Ni els Estats Units ni la Unió Europea van voler reconèixer el triomf d’una organització terrorista, i així es va produir una fractura que persisteix entre la direcció de Hamàs i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), que va debilitar a la ja molt feble Autoritat Nacional Palestina (ANP) i va fer Ismail Haniyeh amo de la situació.

Res ha estroncat les ferides d’aquesta divisió. Hamàs presenta la política realista de l’Autoritat Palestina, sense uns resultats tangibles, com una claudicació. El descrèdit del president Mahmud Abbàs, la barreja d’inoperància i de corrupció de l’ANP i el creixement dels assentaments a Cisjordània fins arribar a allotjar 600.000 colons han atret voluntats al camp de Hamàs. La certesa d’una impossibilitat de tenir un Estat propi ha fet la resta.

Com va escriure un editorialista del diari Le Monde a primers d’agost, "la lògica de la liquidació dels seus enemics seguida per Israel des de fa temps mai ha impedit l’emergència d’un relleu encara més perillós".

Trencaclosques

Ian Bremmer, president del think tank Eurasia Group, veu en la guerra una eina que reforça les posicions més radicals, no només a Gaza, sinó també a Israel. Aquesta és la realitat i preval la sensació que, a falta d’una unitat de les diferents faccions palestines, s’imposen les opinions extremes. Com recull l’analista Tahani Mustafa, de l’institut Chatam House, "els líders de Fatah reconeixen la necessitat de reconciliació amb Hamàs, però només si no soscava el seu poder", un trencaclosques sense solució que es remunta al 2006, quan l’OAP va haver de fugir de Gaza.

Notícies relacionades

Ilià Iaixin: "Occident només pot parlar amb Putin des d’una posició de força"

Carolina del Nord, entre els dubtes per l’huracà i l’ascens de Harris

Davant el discurs permanent dels EUA sobre el dret d’Israel a defensar-se, han proliferat les veus que vaticinen una relació directa entre el creixement de Hamàs i la repressió israeliana. Però res ha aturat l’estratègia de les represàlies com a resposta a les escomeses de Hamàs, amb una especial significança d’aquestes quatre operacions: Plom fos (2009), Pilar defensiu (2012), Marge protector (2014, la més mortífera: 2.251 morts) i l’operació dels Murs (2021). Totes van tenir data de caducitat i van cessar de manera més o menys acordada fins a la resposta al cop de mà terrorista del 7 d’octubre del 2023.

El 2015, un funcionari israelià afirmava que no era possible aplicar la solució dels dos estats mentre l’amenaça de Hamàs continués pervivint. Donava per fet que els hereus del xeic Yassin no acceptarien cap fórmula que garantís l’existència d’Israel. Anys abans, quan Gaza era encara un territori administrat per Israel, l’escriptor David Grossman preferia imaginar que l’aplicació dels acords d’Oslo desactivaria les faccions més radicals i permetria als palestins tenir el seu propi Estat. ¿Què és possible ara.