Quanta, quanta guerra

L’anàlisi teòrica més aclaridora és de l’israelià Naor, que argumenta que Israel viu en un trilema permanent de territori històric, identitat i democràcia. Només pot tenir dos d’aquests elements, però lluita per tenir-ne els tres. El control ple del territori històric suposa l’ocupació final de Palestina de manera legal i reconeguda internacionalment. La identitat nacional d’Estat per al poble jueu implica no mantenir en aquest la població àrab, drusa o berber. Finalment, ser un estat democràtic i poder acontentar així aquells primers anhels sionistes que defensaven la construcció d’una societat justa, democràtica i social suposa arribar a una situació de pau i seguretat per als ciutadans i per a l’existència de l’Estat en si mateix. La realitat és que aquestes tres premisses juntes són inabastables. Suposen o bé l’expulsió de tota la població no jueva o no israeliana (¿cap a on?, ¿a quin preu?), la inclusió de tota ella en un estat no-homogèniament jueu (perdent així el segon element d’identitat) o acceptar la creació d’un estat palestí amb el qual conviure (renunciant així a part del territori reclamat).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així està Kíev ara: ‘webcams’ en directe

D’altra banda, les diferents faccions palestines a la regió també s’enfronten a paradoxes i dilemes. Hamàs no pot controlar tot el territori palestí ni construir un pseudo estat a Gaza de manera estable. Tampoc pot normalitzar l’existència de l’ocupació israeliana ni acceptar el control de les fronteres de Gaza per forces no palestines. Fatah (partit principal a l’Autoritat Palestina, el govern i l’administració pública palestina pactada amb Israel) es deu a cert grau de col·laboració per poder continuar funcionant, pagant salaris dels milers de funcionaris palestins que sobreviuen d’això i mantenint certa dignitat i reconeixement internacional. Hezbol·là tampoc queda lliure de contradicció. La pugna entre la seva raó de ser: la lluita com a milícia armada per defensar el dret dels refugiats palestins expulsats a partir de 1947 a tornar a les terres dels seus avantpassats, i la realitat com a actor polític i administració local i social al sud del Líban, on gestiona el dia a dia de poblacions, carreteres, hospitals i escoles de refugiats palestins. Tot això requereix recursos que es generen amb donacions des de l’Iran i donants xiïtes, però és insostenible si no hi ha lluita armada que ho justifiqui.

Així doncs, de manera intencionadament simplista, la guerra té més interès que la pau. Per acabar amb ella es necessita una cosa molt difícil i improbable: o bé que les diferents societats, totes elles captives de la narrativa bèl·lica, exigeixin el contrari als seus líders, o bé que des de fora ho fem. Ni la UE ni els EUA ni la Xina ni Rússia estem interessats. El sector armamentístic, tecnològic i energètic mouen milers de milions d’euros i els interessos passen per davant de les vides humanes. El Pròxim Orient és la guerra interminable de la nostra civilització.