Fracàs migratori de la UE

E ncara que sigui un senyal que no tot està perdut, el fet que un tribunal local hagi clavat un revés al Govern de Giorgia Meloni en la seva pretensió de tancar a Albània 16 persones en situació irregular no evita la impressió que la Unió Europea s’està derivant cap a un camí tan aberrant com ineficaç en política migratòria i d’asil. Un camí pel qual els Vint-i-set fa temps que transiten, cada vegada més lluny dels valors i principis que diuen que defensen i més a prop dels enfocaments en seguretat que només veuen com a delinqüents i terroristes aquells que aspiren a portar una vida digna entre nosaltres.

És aberrant, en primer lloc, perquè implica una deshumanització per part dels que diuen ser fidels complidors dels compromisos adquirits –quan és notori el menyspreu diari a la Convenció sobre l’Estatut de Refugiats de 1951 al negar-los el dret d’asil i a l’obstaculitzant fins a l’extrem els processos de regularització– i respectuosos amb els drets humans –quan les expulsions en calent i l’empresonament dels que tan sols es troben en situació irregular s’han convertit en pràctiques quotidianes–. Ho és també el llenguatge que fan servir, ja que fan passar la deportació d’aquells als quals s’identifica interessadament com a il·legals per "solucions innovadores", mentre són qualificats obertament com amenaces a la seguretat nacional.

És, així mateix, ineficaç perquè, com demostra l’experiència acumulada des de fa dècades, no és possible dissuadir per la força els que no tenen res a perdre en els seus països d’origen. Els trets principals de la política actual són ben clars: insolidaritat interna, tanques i murs encara més alts, més desplegament policial i militar a les nostres fronteres (i al territori d’alguns veïns) i reforçament de la col·laboració amb governs (i màfies) que es prestin a assumir la tasca de frenar els desesperats al seu territori o d’acceptar-los quan els deportem.

Aprofundir en l’error

I, tot i que els fets demostren que res d’això aconsegueix eliminar la pulsió migratòria (ja sigui per escapar-se d’una catàstrofe natural, d’un conflicte violent o de les sistemàtiques violacions dels drets més elementals per satisfer les necessitats més bàsiques), els Vint-i-set continuen entossudits a aprofundir en l’error.

Notícies relacionades

Israel mata 32 palestins a Gaza a l’atacar una escola i una "zona segura"

De la tele als drons per al front

Un error en el qual, amb tots els matisos que es vulgui, incorren actors polítics i governs de tot l’espectre polític. Per descomptat, els més actius són els representants de l’extrema dreta, que també són els que més rèdit electoral cullen avui amb la falsa alarma del "gran reemplaçament". Però els altres, angoixats al veure’s a la diana pels anteriors si opten per estar a l’altura dels valors que diuen que defensen i per complir l’acordat, acaben fent seguidisme d’un corrent que, sense resoldre cap dels problemes que genera inevitablement la convivència entre diferents, alimenta la polarització sociopolítica i l’antioccidentalisme.

El més inquietant és que la constatació que el model actual és un rotund fracàs no està implicant modificar-ne radicalment el rumb. Per un costat, a l’entendre egoistament que necessitem que vinguin, i, per l’altre, que la nostra corresponsabilitat en la creació de moltes de les situacions que deriven en un intens flux migratori hauria de fer que ens ocupéssim de contribuir a crear en aquests llocs condicions dignes per als seus habitants que no facin necessària la migració cap al nord.