Donald Trump,¿capítol II?

Després de l’assalt al Congrés dels Estats Units el 6 de gener del 2021, el cap d’Estat major de l’Exèrcit xinès va trucar al seu homòleg nord-americà preocupat davant la possibilitat que Donald Trump, que fins al 20 de gener continuava sent president del país, pogués armar un bon embolic militar i utilitzar armes nuclears. El Pentàgon va explicar al xinès que el president dels EUA, abans de prémer el botó nuclear, ha de passar per una sèrie d’aprovacions. No és una decisió unilateral, de forma que, si Trump s’aliena, sempre hi haurà algú que el pararà. Aquest cas me l’explicava Josep Piqué uns mesos abans de morir. L’exministre d’Afers Exteriors d’Espanya l’utilitzava com a exemple per fer paral·lelismes amb la Rússia de Vladímir Putin. Li havia demanat si a Putin el podrien frenar si volgués fer servir armes nuclears. Aquest seria el nostre desig, va assenyalar Piqué.

Els que vam tenir l’oportunitat de viure i viatjar de punta a punta dels Estats Units en la prehistòria dels temps contemporanis, de 1992 a 1997, gairebé no reconeixem la radicalització política en què ha derivat un país que continuo admirant per la capacitat constant que té de transformació positiva i creativitat i pel valor que atorga a la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El fet que Donald Trump, com penso (tot i que espero equivocar-me), pugui ocupar de nou la Casa Blanca obligarà a respirar fondo i a pensar que l’equilibri de poders que garanteix l’estabilitat institucional del país compensarà les seves propostes executives o, encara pitjor, les seves potencials alienacions que puguin posar en perill l’estabilitat del planeta. Ens hi juguem bastant en mig d’aquesta situació mundial tan espinosa.

Sense bones perspectives

No és una excusa pensar que amb Trump tot anirà més bé internacionalment perquè en el seu primer període presidencial no es va iniciar cap guerra. Les seves amenaces d’aprofundir la lluita comercial amb la Xina i el seu menyspreu de la Unió Europea no ofereixen bones perspectives per molt que es vanti de la bona relació que té amb Putin; amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i amb dictadors de països diversos.

¿Quan van començar a polaritzar-se els EUA abandonant els consensos centrals que permetien unir polítiques entre republicans i demòcrates? Malgrat que els dos partits, sota la presidència de George W. Bush, van recolzar el rescat bancari el 2008 després de la fallida de Lehman Brothers, la crisi financera i econòmica va fer sortir el pitjor de l’eterna disputa entre l’Amèrica de Wall Street i Washington D. C. enfront de l’Amèrica real de Main Street i entre els defensors de la globalització enfront dels del proteccionisme. Va exacerbar les guerres culturals i encara es van marcar més els estereotips ètnics que marquen des del naixement. No es començava a tractar només d’una discussió sobre impostos i despeses. Sempre recordo una barbacoa l’agost del 2008 a la vora del llac Erie, al nord de l’Estat de Nova York. Per compartir el menjar vaig anar a comprar el bon vi que elaboren en aquest territori. Els homes, la conversa dels quals girava al voltant del golf i els avatars del sector de la construcció, em van dir amb un riure irònic que el vi era per a les dones i els europeus, i per a ells, cervesa. Com si fos incompatible beure les dues coses. En aquella taula no n’hi va haver cap que votés Barack Obama al novembre. Tothom ho van fer pel senador John McCain, que juntament amb Trump era un colom de la pau i que sempre va atacar els que van començar a llançar infàmies contra qui seria president fins al gener del 2017. El novembre del 2016, Hillary Clinton –dona d’expresident– va perdre contra Trump (capítol I), malgrat haver guanyat en vot popular amb 3 milions de vots més.

El sistema electoral també pot atorgar més vot popular a Kamala Harris –guanyadora clara en estats molt poblats com Califòrnia i Nova York– però, tal com va passar el 2016, Trump pot guanyar l’electoral. Tot depèn de cap on girin 50.000 vots repartits en uns quants comtats de set estats clau. Qualsevol error o qualsevol ficada de peus a la galleda els pot costar car a tots dos.

Aquesta previsible victòria de Donald Trump, que podria implicar la del partit republicà al Senat i la Cambra de Representants, davant la candidata demòcrata Kamala Harris demostra la incapacitat del partit de Bill Clinton i Barack Obama d’haver pogut evitar, amb temps, el pitjor. La forçada retirada de Joe Biden per repetir com a president del país a causa del seu estat de salut es va produir massa tard i sense prou capacitat per buscar una millor candidatura que la de la vicepresidenta. Perquè un demòcrata pugui guanyar les eleccions als Estats Units s’ha de moure cap al centre en posicionaments econòmics i socials, tal com també va fer el mateix Biden.

A Harris sempre se l’ha vista com una representant del sector més esquerrà del partit i aquest és el seu principal hàndicap. Amb l’economia americana recuperant-se dels efectes de la inflació –creix un 2,8% i té un 4,1% d’atur–, amb els índexs borsaris al voltant dels seus rècords històrics i una infinitat de companyies tecnològiques que lideren en les respectives especialitats, sempre hi ha justificacions per veure el vas mig buit.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Sèrbia es manifesta per l’ensorrament en una estació amb 14 persones mortes

 Martí Saballs, director d’Informació Econòmica de Prensa Ibérica.

Va ser corresponsal als Estats Units entre 1992 i 1997