Un expresident ple de corrents ideològics

L’estiu del 2017, no gaires mesos després de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, Steve Bannon, el seu cap d’estratègia, va oferir un discurs en la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC) en el qual va definir d’aquesta manera la ideologia del trumpisme acabat de néixer: "S’està formant un nou ordre polític. Tant si ets populista com conservador de govern limitat, llibertari o nacionalista econòmic, tenim opinions àmplies i de vegades divergents, però crec que el nucli central és que som una nació amb una economia, no una economia en algun mercat global amb fronteres obertes, sinó que som una nació amb una cultura i una raó de ser".

Bannon, que fa uns dies va sortir de la presó on complia condemna per dos càrrecs de desacatament per negar-se a complir una citació del comitè de la Cambra de Representants que va investigar l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021, ha sigut l’ideòleg més lúcid del trumpisme, més que el mateix Trump. Al llibre Fire and fury, crònica de l’inici de l’Administració Trump, Michael Wolff explica que Roger Ailes, el gran catalitzador de l’extrema dreta nord-americana a través de la cadena Fox News, estava ben convençut que Trump no tenia "creences polítiques ni substància". El moviment conservador tradicional, el mateix que el trumpisme ha sotmès, considerava el magnat poc més que un xarlatà. Trump no s’ha caracteritzat per haver construït un corpus ideològic: no sol anar més enllà de dir que el país és un desastre, que l’Estat és massa gran i intervencionista i que tots els polítics són febles i incompetents (menys ell, és clar). Make America great again: amb això n’hi ha prou.

Obsessió per guanyar

La principal ideologia del trumpisme és la vanitat del seu líder, la seva obsessió patològica per agradar i per guanyar, el seu voraç instint comunicatiu. En paraules de Wolff: "A Ailes li agradaven moltes coses de Trump: l’habilitat per vendre, el sentit de l’espectacle, les xafarderies. Admirava el sisè sentit de Trump en el mercat públic, o almenys la persistència i incansable tenacitat dels seus constants intents per conquerir-lo. [...] Li agradava la falta de vergonya que tenia". Això sí, el fet que "s’hagués convertit en el màxim representant de l’home comú enfurismat creat per la Fox era un altre senyal que vivim en un món del revés".

En qualsevol altre país i en un altre moment polític, amb aquests atributs de Trump n’hi hauria hagut prou perquè la seva carrera política hagués acabat en un caucus sota zero a Iowa. Però Trump no només és vanitós, milionari i detesta perdre, sinó que és un iconoclasta que desafia, rebutja i destrueix les normes, creences i institucions establertes. Ho fa per guanyar, sense vergonya, i tant és si per aconseguir-ho cal instigar la presa del Capitoli. El magma que forma la dreta nord-americana (des de la tradicional fins als grups més extrems de l’alt-right) aprofita aquesta iconoclàstia per, a través d’ell, impulsar la seva pròpia agenda, per molt extrema, disruptiva i extravagant que sigui. Si algú és capaç de trencar les normes, aquest és Trump.

Per això Trump és el vehicle, l’ariet, d’una revolució, la trumpista, que no es construeix a si mateixa sinó que s’alimenta de múltiples afluents ideològics. En el trumpisme hi caben gairebé tots (antiavortament, antiwoke, filonazis, racistes, executius de Wall Street, la classe treballadora tradicional, llatins evangèlics, sionistes, antisemites, rednecks, la Fundació Heritage i el Projecte 2025, víctimes de la globalització, antisistemes, nativistes, supremacistes, incels, misògins, llibertaris, deixebles d’Ayn Rand, neoliberals, neocons, multimilionaris saudites, reaccionaris brasilers o autoritaris russos), sempre que Trump percebi que els són útils per complir els seus objectius i obsessions.

I a la inversa: aquests col·lectius veuen en Trump algú que és capaç de portar la seva agenda fins a les últimes conseqüències. Un vanitós milionari iconoclasta sense lligams ideològics ni gaires escrúpols, un líder ideal per a uns temps disruptius. Tant és que cregui o no en el que impulsa, o tant és si existeix o no una visió coherent política al darrere de les decisions que pren; el que compte és que estigui disposat a trencar els plats que calgui per fer-ho realitat. I Trump hi està: un win-win per a tots els implicats.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El vot de la por

Bannon, que ha treballat per exportar el model a Europa, en alguns casos amb èxit, va saber veure que el trumpisme anava molt més enllà del líder que li dona nom. La seva base no deixa de créixer, i ha sobreviscut a una derrota el 2020, un intent d’assalt al Capitoli i un reguitzell de procediments judicials. Ha pres el Partit Republicà i controla els ressorts del poder comunicatiu, els de l’establishment i els alternatius. Hi ha una diferència entre el Trump del 2016 i el del 2024: fa vuit anys, quan parlava de Washington, utilitzava el clixé més gastat de la política nord-americana sense entendre’l ni conèixer-lo; avui, en canvi, sap molt bé què és el que s’interposa en el seu camí. Que les finalitats a què aspiren el líder i els seus seguidors siguin tantes i tan diferents no té importància: el que compte és que per assolir aquestes finalitats han de superar els mateixos obstacles i adversaris, trencar els mateixos plats. I quan Trump promet que ho farà, les seves paraules no sonen buides, entre altres motius perquè els seus opositors, que atien el vot de la por, li atorguen tota la credibilitat. És la millor promesa electoral i una manera infal·lible d’ampliar la base.