El polígraf de Trump

Vaig conèixer Donald Trump a Nova York, el març del 2008, quan la gran recessió ja començava a apuntar pel mirall retrovisor després de la fallida de dos fons d’hipoteques d’alt risc de Bear Stearns. El magnat immobiliari havia citat un reduït grup de periodistes al gratacel de la Cinquena Avinguda que porta el seu nom.

Ens va explicar que ultimava la seva entrada a Espanya, amb l’obertura d’un hotel de gran luxe a Madrid o Barcelona. Va dir que estava en converses amb grans constructores i immobiliàries del país i va qualificar Espanya com un dels mercats més interessants d’Europa. "Hi ha grans oportunitats en residencial i comercial", ens va confessar, malgrat les restriccions d’accés al crèdit bancari motivades per la crisi subprime que per a ell era un fenomen "passatger".

Trump ja ximplejava amb la política en aquell moment i ens va dir que George W. Bush –l’inquilí llavors de la Casa Blanca– era el pitjor president de la història dels EUA. Després ens va deixar amb el seu fill, Donald Trump Jr, amb el qual vam passar gairebé 24 hores i vam acabar sopant a Buddakan, que llavors era un dels asiàtics de moda de Manhattan.

El pla no es va complir

La trobada, poc freqüent en l’era subprime va despertar l’atenció d’uns mitjans de comunicació habituats a interessar-se tant per les coses que feia Trump com per les que deia que faria en el futur. Però el pla mai es va complir. Gairebé dues dècades després, l’empremta de Trump a Espanya és inexistent.

El cas constitueix un exemple cristal·lí de la distància quilomètrica que existeix entre el que diu i el que fa després el republicà, que, a més, falta a la veritat i té un discurs en públic i un altre en privat, en els dos casos erràtic, irreverent, groller i atapeït de contradiccions. Trump, que té alguna cosa de magnètic –l’estimen molt i l’odien molt–, no superaria ni un polígraf ni una visita a l’hemeroteca, com tampoc una relectura de les seves primeres memòries.

N’hi ha prou amb una única mostra per poder comprovar-ho. Aquesta campanya l’expresident dels Estats Units s’ha omplert la boca de promeses incendiàries, com la de realitzar la deportació d’immigrants il·legals més gran de tota la història dels EUA.

Aquesta acció segur que indignaria Ronald Reagan, el gran referent del partit republicà modern, amb qui Trump va intentar treballar a la seva Administració, sense èxit. Reagan, que acaba de protagonitzar un biopic amb Dennis Quaid representant-lo, va realitzar una de les legalitzacions d’immigrants més grans i tindria seriosos problemes per reconèixer el partit que ara controla Trump. Aquest manté la seva croada antiimmigració, però s’oblida que ell mateix va recórrer a obrers polonesos indocumentats per tal de construir el gratacel de la Cinquena Avinguda on el vaig conèixer, com explica Maggie Haberman al seu llibre El camaleón: La invención de Donald Trump.

La falta de credibilitat de l’antic inquilí de la Casa Blanca no li importa a la meitat dels nord-americans, ni tan sols als més crítics amb les seves formes retrògrades, la seva retòrica vulgar –capaç de fer riure o de ferir–, que és impròpia d’un president dels EUA. Tampoc els incomoda que hagi jugat perillosament amb els límits de la democràcia i els drets civils –com al Capitoli–, que hagi sigut declarat culpable de 34 delictes per ocultar el suborn a una actriu porno o que hagi sigut poc transparent amb la seva declaració de la renda i els seus baixos impostos. No tenen por del poder gairebé absolut que pot acumular si aconsegueix la Casa Blanca, recupera el Senat i manté el control de la Cambra de Representants, amb el suport d’un Tribunal Suprem que ha disparat la immunitat presidencial.

Creuen que segur que, si és necessari, algú farà de contrapès a aquest polític que té un instint de supervivència nat, que vol recuperar la supremacia del seu país i que és l’exemple de somni americà i de l’èxit aspiracional per a col·lectius clau en aquestes eleccions, com els blancs conservadors amb llocs de treball industrials, els negres o els llatins. També, per als menys formats i per als oblidats dels suburbis de les grans ciutats i de les zones rurals als quals ell presta atenció. Tots aquests grups formen una coalició que cada vegada el recolza més.

L’altra meitat del país

Caldrà veure què pensa l’altra meitat del país, que es pronunciarà aquest dimarts en una nit electoral en què s’enfrontarà a la demòcrata Kamala Harris. Ella intenta ser la primera dona que arriba a la presidència del país, una cosa que ja va intentar sense èxit la seva companya de partit, Hillary Clinton. Aquesta va fallar en la mobilització del que semblava el seu electorat més fidel, les dones. A veure què passa ara amb Harris. Tot apunta que fàcil no ho tindrà, si es compleixen les enquestes que en les últimes eleccions han infrarepresentat el candidat que més estressaria el polígraf i que mai es va instal·lar a Espanya.

Gemma Martínez

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així està Kíev ara: ‘webcams’ en directe

Directora adjunta d’EL PERIÓDICO.

Va ser corresponsal del diari ‘Expansión’ als Estats Units entre el 2007 i 2011