Cuba, el gran èxode
L’illa caribenya viu el període d’emigració més llarg de la seva història. Les crisis se superposen sense que el règim sigui capaç d’aturar la penúria generalitzada. La fuga massiva de joves i capital humà està deixant el país sense present ni futur.
Cuba viu l’èxode més gran de la seva història. Un estudi recent xifra en prop de dos milions els cubans que van abandonar el país entre el 2022 i el 2023, el 18% de la població. Falta conèixer el nombre que n’ha sortit des d’aleshores fins avui. En tot cas, i en l’actualitat, els residents a l’illa no arriben als nou milions d’habitants. Un alarmant buit demogràfic que va a l’alça. El fenomen migratori actual supera amb escreix la suma de les diàspores anteriors. A la dècada dels 60 se’n van anar 300.000 cubans; als 80, uns 125.000, i als 90, 35.000, per raons polítiques o econòmiques.
La crisi socioeconòmica que pateix actualment Cuba és pitjor que la que va patir en la dècada dels 90 del segle passat, després de la caiguda del mur de Berlín, l’època coneguda com a "període especial". A l’escassetat d’aliments, medicines, productes higiènics i carburant, s’hi sumen l’alta inflació, els baixos salaris i les permanents apagades, entre moltes altres penes. En l’últim mes i mig, dos huracans i un terratrèmol han afectat l’illa.
L’actual estampida migratòria va arrencar el 2021. La pandèmia va precipitar la caiguda en picat de l’economia i va aguditzar la penúria, cosa que va derivar en les protestes més contundents registrades a l’illa caribenya des de la instauració del règim castrista. La forta repressió va silenciar el carrer, però el descontentament i malestar es mantenen.
Sortida amb avió
En l’actualitat, la principal via de sortida no és per mar amb barcasses precàries, sinó amb avió fins a Nicaragua, l’únic país del continent americà que des de fa tres anys no exigeix visat d’entrada als cubans. Un cop en territori nicaragüenc, la gran majoria de migrants emprenen un llarg camí a través d’Hondures, Guatemala i Mèxic, amb la intenció d’arribar fins a la frontera dels EUA. Un trajecte de 2.700 quilòmetres ple de perills que sol durar uns 16 dies i que pot costar fins a 14.000 euros per cap, el preu imposat pels traficants de persones.
Segons l’opinió d’alguns analistes, la migració massiva permet al règim cubà poder desfer-se de la població més díscola i reduir les tensions econòmiques, polítiques i socials internes, a més d’augmentar les remeses procedents de l’exterior, una altra font d’ingressos important de l’Estat. Com més migrants, més pressió a la frontera nord-americana, una estratègia que Managua utilitza com a arma contra Washington, que també té el president nicaragüenc, l’autoritari Daniel Ortega, sotmès a sancions.
Vuit de cada deu migrants d’aquest nou èxode tenen entre 15 i 59 anys, i prop del 60% són dones. "Cuba està exportant joventut. Se’n va el millor de l’illa", afirma un professor cubà que prefereix guardar l’anonimat. "Molts són professionals, metges o mestres que no poden viure amb el que guanyen". La majoria dels sous fluctuen entre els 19 i els 38 euros al mes, mentre que les pensions no arriben als 18 euros. I els preus no paren de pujar.
Els pares marxen i deixen els fills a càrrec dels avis. Cuba té l’índex d’envelliment més alt de l’Amèrica Llatina. La mortalitat creix mentre es redueix la natalitat. No convé augmentar el nucli familiar mentre regni l’escassetat. L’economista i demògraf cubà Juan Carlos Albizu-Campos, autor de l’estudi sobre l’onada migratòria, parla obertament de "crisi humanitària" en un escenari de "policrisi".
El turisme, sector aviciat del règim i bàsic per a les arques de l’Estat, està enfonsat des del confinament, quan el PIB va caure més d’un 11%. Els intents del Govern per sortir del clot amb un programa d’ajust econòmic i monetari, el més gran en dècades, no han funcionat. El mes de febrer passat va ser cessat el ministre d’Economia, Alejandro Gil. El mateix mes, el règim es va veure obligat per primera vegada a sol·licitar ajuda al Programa Mundial d’Aliments de l’ONU per poder mantenir el subsidi de llet per als nens menors de set anys. L’any passat l’economia es va contraure un 1,9%.
Poca ajuda dels seus aliats
Notícies relacionadesPoc s’espera dels aliats externs de l’Havana. Veneçuela ha reduït l’enviament de petroli, mentre que Rússia, embrancada a Ucraïna, no cobreix les necessitats energètiques de Cuba, com va quedar palès el mes passat amb la gran apagada a tota l’illa i que es va prolongar més de 72 hores. I, tot i que la Xina treballa en la instal·lació de plaques solars, és un projecte a llarg termini.
El règim atribueix la penúria al tenaç embargament dels EUA, de més de 60 anys, i les sancions econòmiques de Washington, que limiten inversions, transaccions econòmiques i l’accés als crèdits bancaris. "El bloqueig constitueix el principal obstacle per al desenvolupament de Cuba i és la causa principal de la migració", ha dit el president, Miguel Díaz-Canel. El règim cubà s’ha distingit sempre per una gran capacitat de resistència, però l’actual desequilibri demogràfic no augura res bo. Un país que es queda sense joves és un país sense futur.
