400 dies refugiats en un hotel

Els quatre sumen més de 400 dies allotjats a l’Hotel Leonardo Plaza de Haifa, a la vora del mar Mediterrani, junt amb 110 persones més. La seva llar és a Shlomi, un petit poble d’uns 8.000 habitants separat per només un bosc del Líban i blanc dels coets de Hezbol·là des de fa un parell de dècades. "A Shlomi hi ha zero segons de reacció. Primer se sent l’explosió i després sona la sirena", explica Janit, de 38 anys. A Haifa, el temps per refugiar-se és d’un minut.

Janit havia obert una botiga de roba només tres mesos abans de l’atac de Hamàs, que li va capgirar la vida. "Tal com la vaig obrir, la vaig tancar", es resigna. El seu marit, Asher, de 41 anys, ha pogut continuar amb el seu negoci de sistemes solars. La guerra no l’ha afectat massa perquè treballa per tot el país. Són pares de tres fills de 14, 11 i 8 anys, i confessen que no està sent gens fàcil la criança en un hotel. "Perds l’autoritat amb els nens, no són al seu lloc, no tenen rutines...", coincideixen. El petit és el que pitjor ho està passant. No vol sortir de l’habitació, té por sempre.

Les alarmes antiaèries que fins ara sonaven diàriament no hi ajudaven. Només el mes de novembre, el nord d’Israel ha sigut objectiu de 618 atacs amb coets i míssils (que inclouen entre un i 85 projectils). Però també s’hi han registrat 98 incidents amb drons, el més gran nombre en un mes des de l’inici de la guerra, explica a EL PERIÓDICO Dana Polak, investigadora del Centre Alma d’Investigació i Educació, un think tank que analitza els reptes de seguretat a la frontera nord. Aquest increment dels atacs amb avions no tripulats ha suposat en els últims dies el "desafiament més gran per a l’Exèrcit hebreu", segons assenyala un comandant israelià per a qui el terrabastall de les bombes de les seves tropes és "el so de la llibertat". Sofisticats sistemes antiaeris com la Cúpula de Ferro, la Fona de David o els Arrow no poden interceptar els drons a causa del seu vol a menys velocitat i altura, per la qual cosa han de recórrer a altres tecnologies.

Suzi, secretària de l’Ajuntament de Shlomi, coincideix que en les últimes setmanes, en paral·lel a les negociacions per a l’alto el foc, hi ha hagut més atacs. "A cada planta hi ha una zona de seguretat i quan sonen les sirenes ens posem allà", destaca aquesta dona de 50 anys. En aquells moments més crítics aflora el trauma i alguns "senten pànic, por i angoixa".

Tallers i classes de gimnàstica

Malgrat tot, la vida a l’hotel ha unit els membres d’aquesta comunitat –"som com una família", afirma Suzi-, tot i que molts han decidit mudar-se a cases de lloguer. En els primers dies de l’evacuació, eren més de 600 els desplaçats reallotjats en aquest hotel. Per matar el temps, Suzi s’encarrega de la gestió cultural per als més grans i els organitza tallers de pintura o classes de gimnàstica.

Mikhaïl, mestra de 46 anys i amb una filla i un fill a l’Exèrcit, continua fent classes en una escola per a nens desplaçats. En un primer moment, es va crear una aula dins de l’hotel, però quan van començar a marxar nens de l’establiment, l’alcalde de Shlomi va construir una escola a Acre. "Cada matí tinc una hora de trajecte, però poder continuar exercint la meva professió és la meva àncora", afegeix.

Aquesta professora està desitjant tornar a casa seva, tot i que quan sigui això possible encara trigarà un temps a poder instal·lar-s’hi, ja que té el sostre fet malbé per l’impacte d’un coet. "Estem contents d’estar en un hotel, ens proporcionen tot el que necessitem, però no és el mateix. No hi ha com estar a casa", afirma Mikhaïl.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ultradreta a l’alça

Segons Suzi, l’ajuntament ha manifestat la seva intenció de facilitar recursos per a la reconstrucció de les vivendes, però no saben gaire bé què passarà.

Asher i Janit tenen sentiments trobats sobre què fer, si tornar o assentar-se en un altre lloc. "Tenim una casa acabada de construir en un barri nou. Hi vam invertir molt, cada nen tenia la seva habitació. És difícil renunciar a això", admet Janit. El possible alto el foc no apaivaga la seva por de nous atacs procedents de l’altre costat del bosc que els separa del Líban. "Però així és la vida a Israel", conclou, resignat, Asher.