«Sembla que hàgim reviscut»

Alicia Husseini està emocionada. No pot amagar-ho. Ni ho vol fer. «Que la pau vagi amb tu, gràcies a Déu», diu a qualsevol que s’hi creua pel carrer. Subjecta el telèfon en alt, mentre aquesta colombianolibanesa barreja àrab i espanyol en una videotrucada amb la seva germana Fátima, a Veneçuela. «Estem molt contents», confessa a aquest diari, sense poder evitar fer petits salts pels carrers d’una ciutat que estava en guerra. L’Alicia no camina. Levita. «Tenim aquesta felicitat que sembla que hàgim reviscut», confessa davant de la seva botiga de roba. A diferència de la gran majoria d’edificis en aquesta gran avinguda comercial dels suburbis del sud de Beirut, el seu local ha quedat intacte. Ja no cauen bombes sobre Dahieh. El cel calla. El brunzit dels drons israelians ha desaparegut. Ara, amb la declaració de l’alto el foc la matinada passada, la població desplaçada durant els últims dos mesos ha tornat al que queda de les seves llars amb la intenció de quedar-s’hi.

L’alegria que domina els carrers contrasta amb el paisatge. La destrucció és present a cada racó de Dahieh. Aquest suburbi del sud de Beirut, una zona densament poblada controlada per Hezbol·là, ha sigut sotmès a una ferotge campanya de bombardejos pràcticament diària en els últims 60 dies. «No sabíem on anar», rememora l’Alicia, sobre una vida a la deriva que ha acabat –o ha sigut posada en pausa– fa tot just unes hores. «Quan te n’anaves cap a un costat, [els israelians] et bombardejaven, i si et movies cap a un altre, atacaven allà també; no els importava qui hi havia: dones, nens, vellets…», denuncia. Però aquesta sensació es va dissipar a les quatre de la matinada, amb l’entrada en vigor de la treva entre Hezbol·là i Israel. Ara, finalment entra al Líban una sensació d’entusiasme.

«Durant tot aquest temps pregava a Déu perquè no bombardegessin casa meva ni la meva botiga, però, en realitat, si ho bombardegen, tot es pot construir una altra vegada perquè aquí al Líban tenim aquesta força», defensa, abans de desfer-se en elogis i agraïments als «nois de la resistència», com s’autodenomina Hezbol·là. Al seu voltant, desenes de persones trepitgen les restes de vidre que els centenars d’atacs israelians han deixat com a macabre souvenir sobre la terra de Dahieh. Ni la fina pluja que cau atura aquells que, moguts per la il·lusió, corren al retrobament amb els seus carrers, les seves cases, la seva vida anterior. A les seves mans porten retrats del líder de la milícia-partit, el difunt Hassan Nasral·là, i onegen banderes grogues i verdes en les quals es llegeix «partit de Déu», Hezbol·là, en àrab.

Trets festius

Notícies relacionades

La Xina investiga per corrupció el seu ministre de Defensa

Llum verda a la Comissió de Von der Leyen malgrat el ‘no’ del PP espanyol

Mirant al cel, han desaparegut els avions de guerra israelians i els drons de vigilància. A canvi, nens i grans disparen trets festius amb els seus fusells i pistoles. Encara hi ha runa fumejant com a resultat de la traca final llançada per les tropes hebrees fins als últims minuts previs a l’alto el foc. «La pluja apagarà el foc», diu entre rialles un habitant de Dahieh a aquest diari.

«Tornarem per fer Dahieh millor, perquè hi ha persones que van donar la sang perquè puguem continuar existint», defensa Inas el Kashat, de 25 anys, després de retratar la seva amiga somrient davant una runa. Des del 8 d’octubre del 2023, quan van començar els enfrontaments transfronterers entre Hezbol·là i Israel, el Ministeri de Sanitat ha registrat 3.823 víctimes mortals i 15.859 ferits. L’escalada militar israeliana ha provocat un desplaçament de població sense precedents al Líban d’1,2 milions de persones. Ara, les carreteres estan col·lapsades amb els retorns. Tot un país torna a casa seva, però moltes persones no trobaran més que ruïnes. Segons un informe del Banc Mundial, almenys 100.000 cases han sigut destruïdes.