Buguenvíl·lees per als morts

No hi ha flor en temporada que floreixi al novembre. I molt menys ja a principis de desembre. L’únic toc de color als carrers de la ciutat costanera de Tir, al sud del Líban, el donen les buguenvíl·lees. Taronges, rosats i blancs despunten entre la verdura per recordar els transeünts que aquesta és una urbs mediterrània. A Tir, les famílies en dol no tenen cap altra alternativa que portar buguenvíl·lees als seus morts. Sense flors per a aquells que segueixen sense tombes. En un vast terreny als afores de la ciutat del sud, la terra remoguda, les llargues robes negres i els laments de pur esquinç indiquen que sota la pols hi ha els cossos de coneguts i desconeguts. Les famílies s’aferren a algú que els diu que allà, en aquesta fossa comuna improvisada mentre encara queien les bombes, hi ha el seu parent.

Les dones es tiren contra aquest tros de terra sense marques aparents. Embruten els seus vestits negres de pols. El remouen, l’oloren, el besen. Es desfan en plors. Allà sota tenen els seus fills, nets, nebots. Sang de la seva sang. Petits i grans, famílies senceres s’abandonen al sanglot i a la desolació per una pèrdua forçada que elles no van elegir, que els ho ha arrabassat tot.

Només en aquesta fossa comuna hi ha dipositats els cossos sense vida de 175 persones. Es prenen el seu temps, acaricien la pols i s’hi aferren. Però no hi ha temps per a la tristesa, els diuen els homes de la seva família. Els netegen les llàgrimes, mentre els recorden que no existeix lloc per a la pena en la victòria. Tot i això, ells també claven la mirada al monticle que amaga el cos de qui va ser el seu fill.

Sense cap mena d’ajuda

Molts van perdre la vida empunyant les armes amb Hezbollah per vèncer Israel. D’altres, recuperant supervivents d’entre la runa com treballadors de la defensa civil i els serveis de rescat i emergència. Algunes de les 175 víctimes mortals eren civils, com la filla de la tia de Mahmoud Faqih. "Som d’Aita el Shaab [un poble de la frontera amb Israel] i vam venir a Tir a la recerca de refugi perquè el nostre poble ha sigut completament destrossat", explica a aquest diari. "Dos dies abans de l’alto el foc, la filla de la meva tieta va morir en un atac israelià contra l’Exèrcit libanès", afegeix. Ahir a la tarda Mahmoud va venir amb els seus tres fills i la seva dona per visitar el tros de terra on descansa a l’espera de poder ser enterrada al seu poble. Allà, encara segueixen les tropes israelianes.

A poc menys d’un parell de quilòmetres d’allà, al cor de la ciutat de Tir, la vida brolla. No hi ha ningú de braços plegats. Sota un esplèndid sol mediterrani, que porta aires de primavera a la castigada urbs, la població està als carrers. Algunes no tenen més remei, perquè la runa que trepitgen és el poc que queda de les seves cases. Moltes desafien a la gravetat per a escalar a l’interior d’un edifici sense parets amb la intenció de recuperar algunes pertinences de les seves llars. "La gent d’aquí està tan connectada amb la ciutat, especialment amb les seves cases, que en realitat no podrien abandonar Tir", reconeix Mahmoud Latouf, un jove infermer que ha passat tots i cada un dels dies de la guerra sota les bombes israelianes.

"Tota l’estona la meva família em demanava que me n’anés de Tir, però tinc un paper per exercir, un servei per brindar i, tot i que sé que és perillós, moltes persones ho necessiten", explica Latouf a EL PERIÓDICO. Aquest jove oriünd de Tir és infermer i treballa en l’associació Amel, una de les poques organitzacions –"¡l’única!", diu ell– que s’ha quedat a la ciutat durant aquests dos mesos d’intensa ofensiva israeliana, que ha matat al voltant de 3.300 persones arreu del país. "Després de la guerra de 2006 [entre Hezbollah i Israel, que va durar 34 dies i va matar a poc més de 1.000 persones], desenes d’organitzacions van arribar a Tir a ajudar, tot i que aquí només van caure quatre bombes comptades", diu a aquest diari Mona Shaker, directora del centre d’Amel a Tir.

Però ara als carrers només hi ha civils netejant les desenes de milers de trossets de vidre que envolten a cada edifici enderrocat. "He viscut moltes guerres i he continuat treballant: aquestes poden ser les circumstàncies més difícils a què ens hem enfrontat, ja que aquesta guerra ha sigut molt dura i destructiva però nosaltres, els amos d’aquesta terra, volem ser forts, volem tornar a la vida", defensa Shaker, plena d’esperança. El seu discurs és interromput diverses vegades per treballadors del centre d’Amel que, amb mascaretes i guants, passen el seu primer dissabte sense bombes netejant les instal·lacions. A cada problema que sorgeix, a Mona se li acut una solució a l’instant.

"La pitjor de totes les guerres"

"Aquesta guerra és possiblement la pitjor de totes les guerres", reconeix Salwa Ibrahim Bitar a aquest diari. Amb 88 anys, parla amb coneixement de causa. En el mig segle que ha viscut a casa seva, ha vist com els conflictes bèl·lics passaven pel seu carrer, però mai entraven dins. Fins que va arribar, de nou, l’Exèrcit israelià i, amb un simple bombardeig, va reduir la seva casa de quatre habitacions a només una. Quan va tenir lloc l’impacte en plena nit, tres edificis van caure sobre el seu i es van emportar el saló i tres habitacions més. "Si hagués dormit a la meva habitació aquella nit, no seria aquí", reconeix la seva filla Fátima Hakim. Alguna cosa li va indicar que millor dormís amb els seus germans i la seva mare.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Després de passar 15 dies a Beirut a casa de la seva germana, els Hakim no han tingut cap altra opció que tornar a casa, a la seva nova reduïda llar. "No tenim diners ni ningú que ens ajudi, encara menys per reconstruir," diu el fill Ahmed Hakim. Ara, tots tres dormen en una sola habitació i han pogut conservar la cuina i un bany. Malgrat la pobresa, se senten uns afortunats perquè explicar-ho.

No molt lluny d’allà, desenes dels seus conciutadans esperen sepultats sota la terra remoguda per crear una fossa comuna improvisada. Les buguenvíl·lees són les que marquen alguns dels cossos que han sigut reconeguts, visitats i estimats. A d’altres, ningú els vindrà a veure perquè no queda ningú. O perquè ningú sap que són allà. Sobre alguns dels monticles, les buguenvíl·lees ja s’han assecat. En tot just un grapat, encara continuen fresques.