Susan Abulhawa: "El genocidi es permet perquè Israel s’ha apropiat dels polítics occidentals"
La escritora y activista palestina, Susan Abulhawa. /
A ‘Amaneceres en Yenín’ explica l’odissea d’una família expulsada l’any 1948, però podria ser la història de qualsevol família de refugiats palestins. ¿Què volia dir al món?
Realment no li estava parlant a ningú en particular. Soc una narradora. I aquestes són les històries de les nostres vides. Quan escric, la meva lleialtat està amb els personatges, la història i una manera de narrar autèntica i veraç.
¿Trobava a faltar aquest tipus de relats en la literatura occidental?
Absolutament. Realment va ser el primer d’aquest tipus en la literatura occidental. No hi havia res de semblant fins aleshores, una novel·la amb una història palestina multigeneracional, i per això crec que es va convertir en un clàssic instantani. I, sap què, és intencional. Els editors occidentals no estan interessats en les nostres històries llevat que afirmin els estereotips occidentals sobre nosaltres. Estic segura que hi ha molts llibres sobre una pobra dona palestina que és víctima de diversos homes àrabs o coses així, coses que alimenten el supòsit del salvador blanc europeu o la idea que som terroristes. Fins i tot els llibres d’història amb una mica de popularitat rarament estan escrits per palestins. Els escriuen israelians o altres occidentals.
Els seus pares van perdre tot el que tenien a Palestina després de la guerra dels Sis Dies (1967) i van haver d’exiliar-se. ¿Quin impacte va tenir això en la seva vida?
El meu pare i la meva mare són de Jerusalem. I, com li passa a qualsevol palestí, l’ocupació israeliana de la nostra terra determina el rumb de les nostres vides. Els meus pares no van poder quedar-se a Palestina, en van ser expulsats, mentre que altres membres de la nostra família van aconseguir amagar-se i quedar-s’hi. Tot allò va destruir la vida de tots.
Molts israelians diuen que els refugiats palestins s’haurien d’oblidar del dret al retorn.
Són els israelians els que haurien de reconciliar-se amb la seva condició de colonitzadors i tornar als països d’on van venir o aprendre a viure com a iguals a la terra on van arribar. La resta no és més que una fantasia colonial. Tots diuen el mateix: "Accepteu-ho". Però estic segura que no acceptarien que algú els digués: "Van ser exterminats, així que no intentin buscar compensació o reconeixement. Simplement acceptin-ho".
¿Quins paral·lelismes veu entre la Nakba de 1948 i això d’ara?
Durant la Nakba, Israel va poder expulsar més del 80% de la població indígena. Ho va fer amb violència, pogroms i atrocitats massives, però els que van escapar van poder trobar una mica de seguretat i reconstruir les seves vides. El que està passant a Gaza és extraordinari, potser sense precedents. No hi ha on escapar. La gent fuig d’un costat a l’altre en un espai tancat, amb bombes caient per tot arreu. És un genocidi. La densitat de població, la petitesa del territori i el poder de foc fan que aquesta massacre diària sigui una cosa incomparable.
¿Per què creu que es permet una cosa així al segle XXI, quan està sent pràcticament televisat?
Israel ha aconseguit apropiar-se dels polítics occidentals. No sé com, si és amb diners, amb suborns o xantatges. Però definitivament aquests polítics no actuen segons els valors que professen ni atenent la voluntat de la seva població. La majoria de la humanitat veu el que passa i vol que acabi. Fins i tot als EUA, el 70% dels ciutadans vol un embargament d’armes contra Israel. Però hi ha un petit grup que controla els mitjans, l’economia i la política i actua en contra de la voluntat de les masses.
Va entrar a Gaza a la primavera. ¿Què és el que més el va impactar?
Notícies relacionadesVa ser infinitament pitjor del que ningú podria imaginar. És difícil parlar-ne. Mai he vist una cosa així en la meva vida. La violència, l’horror, la privació, la degradació… Ni tan sols ho havia llegit als llibres d’història [s’emociona]. El que el món està veient són els moments de violència espectacular, la punta de l’iceberg. I ja és prou horrible. Però hi ha molt més. Persones excavant durant dies amb les mans per treure’n d’altres de la runa, que moren atrapats i agonitzant. Tothom els pot sentir, però ningú els pot salvar. Molts són nens. Com que no entra l’ajuda, no hi ha sabates. I després està la degradació dels nens. De sobte els veus emocionats i triant els uniformes perquè tindran una estona d’escola o de classe de música. I una estona després, veus aquests mateixos nens de 3 anys carregant bidons d’aigua. Tothom passa el temps buscant aigua i alguna cosa de menjar mentre són bombardejats.
¿Què pensa quan escolta Netanyahu o Biden dir que aquesta és una guerra contra Hamàs?
És mentida, pura porqueria. Ells són els monstres més grans. Hamàs no representa cap amenaça per a ells. Quan algú ho és, no els bombardegen així. I la prova està en com van actuar contra l’Iran, amb mesures molt calculades i cauteloses. Israel sí que és una amenaça per als palestins, però també per a la humanitat i la moralitat. És una amenaça per al dret internacional i l’ordre internacional que Occident diu defensar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- ASSUMPTES PROPIS Cristina Fallarás : "No puc comptar quantes vegades m’han violat"
- Violència en l’esport L’exgimnasta olímpic Gervasi Deferr, acusat d’abús sexual
- Centenars d’ovelletes pels carrers de BCN
- El conflicte del Pròxim Orient Els rebels sirians ocupen grans territoris davant la fugida d’Assad
- Congrés republicà Junqueras guanya sense prou majoria i ERC es veu abocada a una altra votació