Amin Maalouf: "Hem d’impedir que les potències lluitin amb les armes que hem desenvolupat"

¿Com ha rebut el Premi Internacional Catalunya?

Estic molt content de rebre’l. És un premi que es basa des dels seus inicis en valors universals molt fonamentals. S’ha concedit a científics, economistes o escriptors, però l’enfocament principal està en els valors i estic content perquè són els meus valors.

Les armes han callat al Líban, però el seu país d’origen ha tornat a patir una severa destrucció en mans d’Israel. ¿A qui culpa?

Després de 50 anys de guerra, no crec que sigui útil assignar culpes. Tothom en té la culpa. És una història trista. El Líban és un país que tenia un enorme potencial i un sistema que podria haver funcionat, un sistema en què se suposava que diferents grups serien capaços de viure junts. Durant algun temps va funcionar, però es va acabar ensorrant. Vaig sortir del país fa 48 anys, quan la guerra ja havia començat. Hi va haver períodes de guerra molt intensa i altres de calma, però en general el país no ha tornat a ser normal en els últims 50 anys. I això, per a mi, és profundament trist.

El Líban és gairebé un model del multiculturalisme que vostè ha encapçalat, però té un sistema confessional que reforça el sectarisme identitari i els dos pols acaben col·lidint.

Les persones haurien de poder viure juntes malgrat les seves diferències, però és extremadament complicat a tot arreu. Té raó al dir que el meu treball es va centrar molt en aquest problema, perquè era un problema del meu país, on es va tractar d’organitzar la convivència. No podem acceptar que no és possible perquè el món està fet de milers de comunitats diferents, religioses i lingüístiques. Però mai és fàcil i no hem de ser ingenus pensant que n’hi ha prou amb posar-les juntes i pensar que en uns anys s’avindran. No funciona així. S’han de construir institucions que creïn les condicions per a la convivència.

Com a libanès, ¿què creu que hauria de passar amb Hezbol·là?

Sap què, estic molt lluny de la política. Soc un observador i fa gairebé 50 anys que visc fora del meu país. Tot el que espero és que pugui tornar a ser un país normal.

En un dels seus assajos diu que el món ha perdut el rumb. ¿Com en els temps actuals?

Són temps contradictoris perquè tenim tots els mitjans a la nostra disposició per construir el que vulguem. Podríem desfer-nos de la pobresa, de l’analfabetisme… Per primera vegada en la història de la humanitat podríem construir un món conforme a les nostres esperances. Però no ho fem perquè no hi ha ordre mundial que funcioni. Les relacions entre pobles i nacions, grans potències o grups religiosos estan marcades per una extrema tensió, hostilitat i impulsos destructius.

¿A què ho atribueix?

Hem arribat a un punt en què és necessari abordar globalment cada un dels grans assumptes. Totes les solucions són globals. Hauríem de pensar i actuar com si fóssim una sola nació global per poder afrontar el canvi climàtic, les diferents amenaces o les noves tecnologies si volem que ajudin el desenvolupament humà en lloc d’amenaçar-ne l’existència. És imperativa la solidaritat entre tots els humans.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Irlanda aposta per un Govern de continuïtat davant el Sinn Féin

Però no està passant, més aviat al contrari.

Cert, però hauria de passar, perquè ja no podem permetre’ns que les grans potències lluitin entre elles amb les armes que hem desenvolupat. Existeix un risc real de destrucció. N’hi havia durant la Guerra Freda, però ara hi ha altres riscos, des de la intel·ligència artificial a la biotecnologia. No sabem exactament cap a on anem. L’únic cert és que necessitem un alt nivell de cooperació entre tots els actors, i no el tenim. És el que em preocupa del món actual. Hi ha un problema de governança global, i aquest és segurament el principal problema actual. Som com un vaixell sense capità.