Corea del Sud supera el xoc mentre l’oposició accelera la destitució de Yoon

És possible que el judici de la història sigui benèvol, que la seva llei marcial quedi com l’astracanada innòcua d’un pobre diable arraconat. Farà falta més temps perquè ara el país viu en el drama, encara impactat pel Parlament envoltat de militars, i exigeix la seva sortida urgent. Sortirà aviat però potser no revela mai què li va passar pel cap aquell dia quan es va posar davant les càmeres per parlar al poble. Com és que va pensar que podia funcionar.

"Vaig passar la nit enganxat a la televisió al costat dels meus pares. El mateix que fa unes dècades, em deien: si hi ha problemes, els militars al carrer", assegurava el Kim, estudiant d’uns 20 anys. "Encara ho estic processant", continuava davant l’Assemblea Nacional. Al voltant, on feia dues nits es barallaven soldats i manifestants, ahir hi havia milers de ciutadans celebrant una mena de teràpia nacional. Gairebé no es percebia la tempesta recent als carrers del costat, acaronats per un sol hivernal, amb el jovent conversant a les cafeteries pijas o als restaurants locals que excel·leixen en el pollastre fregit.

La moció registrada

Aquesta maquinària democràtica que Yoon Suk-yeol va voler desactivar en aquella nit tan nefasta ara l’empeny a l’acomiadament si no dimiteix abans. Els cinc partits de l’oposició ja han registrat la moció per destituir-lo. Demà es presentarà a l’Assemblea i ja es podria votar divendres, una evidència de la pressa per enterrar un episodi oprobiós. El Partit Democràtic i altres petites formacions ajunten 192 dels 200 vots necessaris, però no sembla difícil que puguin rascar els que falten entre les files conservadores del Partit del Poder Popular (PPP) que lidera Yoon.

En la votació nocturna que va tombar la llei marcial es van comptar 18 sís dels companys del president. La decisió haurà de ser ratificada pel Tribunal Constitucional per almenys sis dels nou jutges, però en aquests moments, sense haver-se cobert les baixes per jubilació, no té prou membres per formar-se. Són foteses procedimentals: ningú s’imagina Yoon presidint un altre consell de ministres ni pronunciant el pròxim discurs de Cap d’Any. Ahir va cancel·lar la seva aparició pública sense que la Casa Blava hagi revelat una nova data.

El Partit Democràtic va justificar el procés de destitució en la "clara violació de la Constitució" que va suposar una llei marcial dictada sense complir els requisits legals. "Va ser un greu acte de sublevació", va dir la formació progressista.

El país està esporgant tots els elements fidels al president. Tant és que el secundessin amb entusiasme o que no l’intentessin frenar. Una desena d’assessors han presentat la dimissió en bloc. No són pesos mosca: el director de la Seguretat Nacional, el cap del Gabinet i el director de la Policia Nacional, entre ells. Les veus es dirigeixen ara al Ministeri de Defensa perquè ningú ha oblidat que va prometre executar la llei marcial quan el Parlament ja l’havia anul·lada. A favor de l’Exèrcit es pot consignar que aquesta vegada no ha matat a ningú.

"Mai més", cridava un home a l’escalinata de l’Assemblea Nacional a qui els centenars de congregats contestaven amb la mateixa consigna. El seu fill va morir en l’aixecament de Gwangju, l’episodi sud-coreà més traumàtic de la història recent. L’Exèrcit va massacrar centenars o milers de joves que protestaven contra una llei marcial dictada el 1980. És una assemblea espontània: algú explica la seva història i la resta el secunda amb crits. La democràcia sud-coreana és tan robusta com sorollosa. Són curioses les formes oposades que han adoptat Corea del Sud i Taiwan. Van aconseguir la democràcia per les mateixes dates i encara avui la seva política i la seva societat segueixen polaritzades per la relació amb el veí, Pequín o Pyongyang. A Taiwan, però, tot és una harmonia festiva mentre a Corea del Sud manen les veus i els escarafalls.

A l’Assemblea Nacional s’hi resumeix la seva democràcia, la parlamentària i la ciutadana. Desenes de sud-coreans acudeixen cada dia al seu voltant per protestar o exigir. L’afluència s’havia multiplicat ahir i també la professionalització: un equip de so tan tronador com una discoteca eivissenca, cartells amb impressions de luxe... El Richard, un professor a la trentena, demana fotografiar-se subjectant-ne un que qualifica Yoon d’amic japonès. "És un estúpid obcecat: no crec que sobrevisqui. Hauria de ser jutjat per traïció", assenyala. No es tracta d’untema menor, el japonès. Yoon s’ha acostat a Tòquio vencent la comprensible resistència de molts sud-coreans per les barbàries imperialistes del segle passat. Per enfortir aquest trivot entre Washington, Tòquio i Seül davant Pequín i Pyongyang, Yoon ha hagut d’atenuar moltes veus del país.

Entre la vergonya i la sorpresa

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Hi ha dos sentiments que són perceptibles en les masses congregades davant la seu parlamentària. El primer és la vergonya. "Ho va veure tothom. No vaig pensar mai que el meu país podria donar aquesta imatge el 2024", diu Seong-hyeon Han, un estudiant de Comunicació Política. "Molts dels meus amics recolzaven Yoon; ara ja no", afirma. El salt tecnològic i econòmic d’un país que era un solar després de la guerra enorgulleix els sud-coreans. Avui, a més, són coneguts al món pels joves del K-pop, les seves pel·lícules guanyen Oscars i hi ha sèries televisives entre les més seguides.

El segon és la sorpresa. Probablement els sud-coreans han quedat més estupefactes que indignats. ¿D’on trauria la idea Yoon d’una llei marcial? És cert que estava acorralat per la seva popularitat ínfima, escàndols de corrupció i una oposició parlamentària que torpedinava les seves accions de Govern. Els dos últims anys de mandat prometien ser tan aspres com els primers i calia fer alguna cosa urgentment. Cedir el país als militars, però, va semblar suïcida des del principi. En les seves al·lusions a les forces pro nord-coreanes s’endevina l’intent d’atraure aquesta extrema dreta, tant política com ciutadana, que veu comunistes conspirant amb Pyongyang a qualsevol cantonada. Si realment pretenia netejar el parlament de "forces antiestatals", un concepte tan elàstic que conté l’oposició en ple, no hi havia més via que una dictadura comme il faut. No va resultar: cap sud-coreà enyora ara aquells temps. Que Yoon mantingués l’esperança remarca un allunyament de la realitat sorprenent.