Bressol musical d’Occident

Més enllà de la fantasia que ha despertat en l’imaginari col·lectiu amb personatges com el famós geperut, la parisenca catedral de Notre-Dame de París que ara reneix després de l’incendi del 2019, té un patrimoni que va molt més enllà de les seves muralles i de ser l’estendard del gòtic francès. Als seus arxius, que es van salvar de la devastació del foc, descansen alguns dels tresors més importants de la música d’Occident, un llegat que es remunta fins i tot més enllà de la col·locació de la primera pedra del temple, cap al 1162.

Entorn de Notre-Dame es va consolidar la música polifònica, un petit salt en la història de la música que, en perspectiva, es podria considerar com una autèntica revolució formal i estilística. El seu desenvolupament és un exemple més del relleu viscut per les escoles monàstiques anteriors que donaven pas a les episcopals i municipals que es desenvolupaven a les grans ciutats –germen, al seu torn, de les universitats–, tenint en compte que París, ja a finals del segle XII, s’havia convertit en una de les capitals més importants del continent. És clau per entendre la importància capital del temple parisenc en la història de la música occidental el vincle que va desenvolupar la Universitat de París amb el temple catedralici: els que volguessin accedir a estudis com Dret, Medicina o Teologia, havien de cursar un cicle d’ensenyament artístic d’almenys sis anys, passant per Notre-Dame en matèries com la música i el cant.

En aquest ambient, la música viuria un cop de timó decisiu, quan la monodia donaria pas a una música construïda sobre la base de més d’una veu, que superposava línies vocals, germen d’una escola que va anar prenent forma durant el primer segle de vida del famós temple. Els coneguts com a mestres Léonin i Pérotin (Magister Leoninus, 1150-1201 i Perotinus Magnus o Magister Perotinus, circa 1155-1230) serien els encarregats, segons diversos estudis i documents, de posar sobre pergamins aquesta nova manera de comprendre la música nascuda d’herències gregorianes, formes i estils (organum, discantus i conductus) interpretats per fins a 120 clergues en les cerimònies més fastuoses.

Un material que s’expandiria per tot el continent –i aquí, una altra gran aportació d’aquesta escola– gràcies a un sistema de notació musical precís; el suport de la xarxa de l’Església va ser vital en aquest viatge, ja que totes aquestes innovacions buscaven la lloança i glòria del creador intentant acostar-se el màxim possible a la perfecció. I si Léonin es podria considerar com el precursor, Pérotin es convertiria en el gran mestre del nou estil. De la mà del primer, naixeria l’organum duplum per a dues veus superposades, en el que es considera el començament del que, amb el temps, es transformaria en un autèntic terratrèmol quan, més tard, la fórmula creixeria a tres i quatre veus, el triplum i quadruplum, la base del posterior contrapunt i de la polifonia.

El nou concepte ràpidament va trobar opositors, un bàndol conservador que considerava el canvi fins i tot blasfem, però els adeptes van acabar guanyant la partida. Així el discantus va continuar la seva pròpia evolució, sofisticant la pluralitat de veus i introduint ornaments i pauses sincopades, per acabar en el conductus, en el qual una de les veus s’independitzava carregada d’ornaments per contrastar amb la resta. Aquesta ebullició creativa desenvolupada a l’Escola de Notre-Dame, és la base del posterior motet, forma musical –el nom del qual neix de la paraula francesa motet– que, a partir del segle XIII, s’expandeix pel continent contagiant la música profana i cortesana, se sofistica en el Renaixement amb autors com Josquin des Prés, Tomás Luis de Victoria o Palestrina, i arriba al cim en el Barroc amb Lully, Schütz o Bach. Aquí arrela la importància de l’Escola parisenca, que és fonamental en el desenvolupament de la música occidental.

Notícies relacionades

Rússia i l’Iran rubriquen un acord d’associació estratègica

El PPE s’erigeix en defensor d’Europa davant el pròxim líder de la Casa Blanca

Deu campanes amb nom

Tornant a Notre-Dame, tampoc s’ha d’oblidar la importància que han tingut en l’àmbit musical les seves 10 campanes, cada una amb un nom i que respon a una nota, símbols que van més enllà de la mateixa litúrgia a l’estar lligades a l’evolució de la societat parisenca; així com també el seu monumental òrgan, que compta amb més de 100 tubs que l’han convertit, en un dels instruments més apreciats en el seu gènere.