¡Obre París!

En la restauració, les potents eines digitals actuals s’han coordinat amb les mans dels veterans en cada un dels vells oficis

¡Obre París!
2
Es llegeix en minuts
Joan Claudi Minguell
Joan Claudi Minguell

Arquitecte de la catedral de Barcelona

ver +

La decisió de reconstruir Notre-Dame amb els mateixos materials i sistemes constructius amb què va ser creada originalment ha estat, sens dubte, la més encertada que podia tenir el seu equip de restauració. Per refer la seva coberta destruïda han reproduït les monumentals encavallades de fusta de roure, construïdes de nou amb els millors arbres de tota la geografia francesa, i que han estat oferts ansiosament per cada departament de l’hexàgon francès amb el desig d’ajudar en la seva reconstrucció. Com abans, han tornat a vestir la coberta amb làmines de plom que les protegiran de la pluja de París. També com abans, els millors en cada disciplina han creuat les seves aptituds per poder refer el monument, superar les errades i els infortunis que van dur a la seva destrucció el 2019 i recuperar l’estima i la capacitat de tornar a fer les coses bé.

L’equip de restauració n’ha refet les traceries, les voltes i els vitralls basant-se en les dades desades, abans de l’incendi, per sistemes moderns de digitalització de l’espai increïblement precisos, màquines perfectes que poden parametritzar i reproduir virtualment, a la pantalla de l’ordinador, la realitat física visible. Aquestes potents eines actuals, dominades per joves experts, s’han coordinat amb el criteri i les mans dels veterans en cadascun dels vells oficis, i han permès mantenir viva la catedral i la imatge que en guardem al nostre cor.

Notícies relacionades

A vegades hem de perdre el que tenim per adonar-nos de la seva importància. L’enorme fascinació que aquest monument ha projectat en tot el món –recordem que, abans de l’incendi, era el monument més visitat d’Europa– ens mostra l’admiració global, sense fronteres, per l’altíssima creativitat, el pensament, la devoció i la capacitat de treball col·lectiu de la nostra civilització occidental, forjada en l’edat mitjana i expressada en el zenit a Notre-Dame. Aquesta admiració és extensible a cadascuna de les velles catedrals cristianes repartides per tot el territori europeu, on destaquen cada cop més entre tanta construcció intranscendent, com meravellosos espais de concentració i permanència dels anhels de l’home.

L’Estat francès és el propietari de la catedral i n’ha liderat la major part del cost de reconstrucció. Però no ha calgut molta comunicació ni propaganda perquè ciutadans i empreses hagin contribuït a costejar amb grans donacions unes obres de cost molt elevat. Estimades en més de 170 milions d’euros, difícilment es poden encaixar les baixes en el pressupost, o la prioritat en els terminis de les obres oficials, ja que la tria sempre és decanta pel que és millor pel monument. I no ha calgut molta propaganda perquè Notre-Dame és intensament sentida per tothom com a pròpia. Perquè el seu carisma va més enllà de Napoleó o del president Emmanuel Macron, oficiant la seva reobertura a les acaballes de 2024. Perquè els milers d’artistes i treballadors que han donat el millor de si en obres en construcció i reconstrucció successiva durant 860 anys d’història, d’incendis, destruccions i modificacions, aglutinen un concepte de la vida de les persones, perceptible. Sobretot avui, i en absolut ingenu.