Trauma i divisió s’enquisten a Israel un any després de la treva a Gaza

Dualitat

Són dues cares d’una mateixa moneda que reprodueixen la dualitat de la societat israeliana davant l’atac terrorista del 7-O, que es va saldar amb 1.200 morts i 250 segrestats, i la cruenta guerra contra el veí del sud, que ja acumula més de 44.000 morts, als quals s’afegeixen els gairebé 4.000 al Líban, on la setmana passada es va acordar un alto el foc. Una societat en xoc que és incapaç de sortir del trauma i que es troba dividida entre els que volen que s’aturin les bombes i aconseguir la tornada immediata dels 101 segrestats i els que opinen que cal aconseguir l’aniquilació total de Hamàs, sigui quin sigui el preu a pagar. Un trauma i una divisió que s’han tornat a viure el dia en què ha fet un any de l’única treva –entre el 24 de novembre i l’1 de desembre del 2023– a l’enclavament palestí sense aparences de reedició.

Segons una enquesta de l’Institut per a la Democràcia d’Israel publicada pel primer aniversari del 7-O, el 53% dels entrevistats considera que ha arribat el moment de posar fi a la guerra, davant d’un 36% que hi està en contra. Per grups, entre la majoria jueva (73% de la població) l’opinió està una mica més polaritzada, amb un 45% a favor i un 43% en contra, mentre que entre la minoria àrab (21% de la població) el suport al final del conflicte s’eleva fins al 93% davant un 5% que s’hi oposa.

Un altre sondeig, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, destaca que el 62% dels israelians creu que la màxima amenaça per al futur de l’Estat ve de les seves divisions internes. I, mentre que a l’octubre del 2023 un 77% creia que el 7-O portaria a una unió més gran, un any després només el 40,2% opina que hi ha més cohesió, mentre que el 40,6% diu que hi ha més divergències.

"No hi ha ningú a Israel que no estigui afectat pel trauma", explica Einat Kaufman, psicòloga que ha tractat supervivents del 7-O i familiars de víctimes. Diu que el país es troba vivint en una espècie de 7-O perpetu i no ha pogut fer cap pas cap endavant. "La situació no hi ajuda. Encara tenim guerra, bombes, segrestats a Gaza... No hi ha cap israelià que hagi començat a sanar...."

Aquesta psicòloga també ha tractat amb soldats i vaticina un futur complicat: "El problema dels militars s’ha silenciat molt. És una bomba que està a punt d’explotar". Segons el seu parer, es pretenen evitar desercions o més inquietud entre els familiars. I afirma que hi ha casos de suïcidi, "però també se silencien".

Els nens ho estan passant molt malament. Pablo Gabriel Kapustiansky, resident en el quibuts de Re’im, un dels atacats per Hamàs, ho corrobora: "Alguns no volen sortir de casa, d’altres tenen comportaments estranys, s’autolesionen". Pablo és un dels 50 residents del quibuts que van decidir tornar; 200 estan vivint ara a Tel-Aviv i d’altres han marxat a l’estranger. Els terroristes van matar set veïns i en van segrestar un altre, que ja és lliure. Entre els morts d’aquell dia a Re’im hi ha Dvir, l’exmarit de Reut Karp. Els van assassinar a ell i a la seva nòvia davant de dos dels seus fills, d’11 i 9 anys. Els terroristes no van fer res als petits i, amb un pintallavis, van escriure en una paret: "Al-Qassam (les brigades Ezzeldin al-Qassam, el braç armat de Hamàs) no mata nens". Reut viu ara a Tel-Aviv amb els seus dos fills petits i la gran, de 14 anys. Té pensat tornar a Re’im al juny, quan acabi el curs escolar. "Els meus fills també volen tornar, tot i que els fa por. Però a Tel-Aviv no surten de casa, no tenen amics, ningú els entén. Estan molt aïllats", explica.

El rescat dels ostatges és el principal objectiu de la guerra a Gaza per a la majoria d’israelians. Els seus rostres són omnipresents en carrers i places del país, igual que els llaços grocs, el símbol escollit per a aquesta causa. També una majoria opina que s’hauria de posar fi al conflicte bèl·lic perquè posa en perill els segrestats, tot i que aquesta qüestió està més dividida.

"Hi ha gent que es nega a pagar un preu exorbitant per alliberar els ostatges. ¿Què és un preu exorbitant? ¿Quin preu he de pagar pels meus fills? ¿Què faries tu si tinguessis un fill segrestat?", es pregunta Itzik Nir Oz, pare del Jair i l’Ethan, de 45 i 37 anys, segrestats pels terroristes al quibuts de Nir Oz. En una reunió a la seu del Fòrum de Famílies de Segrestats i Desapareguts, Itzik també es mostra molt crític amb el Govern de Bejamin Netanyahu. "És el responsable i el culpable del que va passar. Em sento abandonat pel Govern i segurament ens utilitzen per continuar amb la guerra", diu aquest israelià d’origen argentí de 72 anys.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Víctor Harel, exambaixador d’Israel a Espanya, també apunta Netanyahu com el principal responsable. "Es podria haver alliberat els segrestats fa sis mesos, quan (Yahya) Sinwar (el líder de Hamàs i cervell del 7-O, assassinat per Israel a l’octubre) va acceptar una proposta d’alto el foc. Però per interessos de Netanyahu, amb causes obertes per corrupció, no es va fer", afirma. Segons Harel, si el trauma és "tremend" per a Israel, també ho és per a Hamàs. Assetjat per l’Exèrcit israelià, l’única garantia que té són els segrestats.

Així mateix, el diplomàtic rebutja que el 7-O i la posterior guerra siguin un punt de no retorn en les relacions d’Israel amb els palestins. "Vivim al seu costat. No podem ignorar el seu dolor, no podem creure que tots els palestins són terroristes", afegeix. Però la recuperació del contacte requerirà "temps". La qüestió és quant i a quin preu.