Rússia i l’Iran, debilitats per les guerres, assisteixen a la caiguda d’Assad

En qüestió d’unes hores, en una maniobra precipitada i sigil·losa, l’Armada de Rússia va retirar, entre el 30 de novembre i l’1 de desembre, la totalitat dels seus vaixells militars amarrats a la base naval de Tartús, a la costa mediterrània de Síria. Dues fragates de la classe Gorxkhov, una altra de la classe Grigorovitx, un submarí i dos vaixells nodrissa van salpar de manera sobtada de les seves dàrsenes, abandonant molt de pressa un port militar ampliat i costosament rehabilitat pocs anys abans, una instal·lació d’avantguarda l’acord d’arrendament del qual, de mig segle de durada, va ser presentat amb tota la pompa pel Kremlin el 2017 com la prova que Rússia havia tornat per quedar-se a les aigües del Mediterrani. Paral·lelament, anaven apareixent a les xarxes socials imatges de personal militar rus abandonant molt de pressa ciutats com ara Hama o Homs per refugiar-se en la relativa seguretat de la base aèria de Khmeimim, a prop de Latakia, també al costat de la costa mediterrània.

Els dos moviments són només dos exemples de la impotència que han mostrat en els últims dies els principals aliats del deposat règim de Damasc davant l’irresistible avenç dels rebels sirians. El Kremlin, debilitat el seu Exèrcit per la guerra de tres anys a Ucraïna, distret en un conflicte on es juga molt més que la simple projecció exterior, es retira i fins i tot es protegeix de l’empenta dels que amb tant èxit va combatre en el passat.

Dependència russa i iraniana

La milícia xiïta libanesa Hezbol·là i el mateix Iran, els altres dos grans suports de Bashar al-Assad, també passen hores baixes, debilitats pels bombardejos i la pressió diplomàtica d’Israel. I si una cosa ha quedat clara en aquests últims dies de precipitat enfonsament de l’Estat sirià és la total dependència que el règim sirià tenia respecte dels seus padrins russos i iranians. "Que uns rebels sense suport aeri aconsegueixin literalment en cinc minuts" aconseguir el control de grans extensions de terreny i ciutats poblades demostra que Assad i el seu Govern "no eren res" sense el suport russoiranià, explica la hispanosiriana Leila Nachawati Rego, professora de Comunicació a la universitat Carles III i experta en el Pròxim Orient, Comunicació i Conflictes Armats.

Entre l’oposició siriana a l’exili, és notori l’entusiasme al comprovar la incapacitat d’unes forces estrangeres que havien garantit la supervivència d’Assad fins i tot en els seus moments de més debilitat com el 2015, quan es trobava literalment contra les cordes. "Rússia ha retirat el 80% de la seva aviació i de la seva flota naval; està completament exhausta a Ucraïna i la seva presència militar a Síria és una sagnia per a la seva fortalesa financera i militar", resumeix per a El PERIÓDICO el doctor Mohamed Otri, històric membre de l’oposició siriana a l’exili. Segons les seves informacions, durant "l’última visita" del dictador sirià a Moscou coincidint amb l’arrencada de l’ofensiva rebel contra Alep, els seus interlocutors russos ja el van informar que el Kremlin no podria defensar-lo "sempre".

"Moviment preventiu"

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Ignacio Álvarez Ossorio, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics de la universitat Complutense de Madrid, també és de la creença que Rússia i l’Iran "han deixat caure" al règim de Damasc. En el cas de Teheran, aquest expert es fa ressò d’un possible pacte entre la milícia islamista Hayat Tahrir al-Sham, que encapçala les faccions rebels, amb les autoritats iranianes per a la retirada pacífica del seu personal militar, a més de garanties de protecció per als principals santuaris xiïtes del país, com les mesquites de Damasc de Sayyida Zeinab i Sayyida Ruqayya.

Respecte a Rússia, a Álvarez Ossorio el sorprèn que, després dels enormes recursos mobilitzats des de fa un decenni per impedir la caiguda del règim de Damasc, s’hagi resignat finalment a veure’l desaparèixer, un succés que a més minva de manera significativa, quan no elimina definitivament, la seva presència al Pròxim Orient. El futur de les dues bases russes, la naval de Tartús i l’aèria de Khmeimim, que no només li permetien a Moscou recolzar Assad, sinó que també s’havien convertit en el hub per transportar els seus contractistes militars russos a països africans aliats, com Mali o la República Centreafricana, està més que mai en entredit. I influents bloguers militars russos vinculats al Ministeri de Defensa han començat ja a reivindicar a les xarxes socials al seu Govern que emprengui accions decisives i de fermesa per evitar que caiguin en mans rebels. "Hem d’entendre que els rebels no s’aturaran; intentaran infligir el màxim mal reputacional i físic als representants de la Federació Russa", va advertir Rybar.