Ha arribat el teu torn, doctor Assad

L’aixecament popular a Síria es va iniciar el febrer de 2011 a la meridional ciutat de Daraa. Allà, uns nens van escriure en un mur «Ha arribat el teu torn, doctor», en referència que el president Bashar al-Assad, oftalmòleg de formació, seria el següent després de la caiguda de Ben Ali a Tunísia i Mubarak a Egipte. El preu que van pagar per la pintada va ser massa elevat, ja que un d’ells va ser torturat fins a morir, però la seva mort no va ser en va, ja que va encendre la flama de la revolució siriana.

Després de 14 anys de devastadora guerra civil, els grups rebels han aconseguit fer caure la cruenta dictadura instaurada per Hafiz al-Assad el 1970. En total, han sigut 54 anys de govern autoritari en què les llibertats públiques han estat severament restringides i tot indici d’oposició ha sigut arrencat de soca-rel.

El principal símbol del sistema repressiu és la presó de Sednaya, «un escorxador humà a escala industrial», segons les organitzacions internacionals de drets humans, on desenes de milers de sirians van ser torturats i executats. Tan sols des del 2011, el règim sirià va detenir i empresonar 135.000 persones, i el parador de la majoria d’elles encara és desconegut avui dia.

Síria es debat ara entre l’eufòria i la incertesa, després de la inesperada i fulgurant caiguda d’Al-Assad, ja que el principal risc que corre és que la dictadura baassista sigui reemplaçada per una altra de caràcter islamista.

L’Organització per a l’Alliberament del Llevant (HTS, en les seves sigles en àrab), dirigit per Abu Muhamed al-Jolani, defensa l’establiment d’un Estat islàmic regit per la xaria i pretén imposar al conjunt de la societat la seva rigorista i puritana interpretació de l’islam. Tot això, malgrat que Síria és un país on, al llarg de la història, han coexistit de manera pacífica diversos grups confessionals i ètnics. De fet, un terç de la població no és àrab sunnita, sinó kurda, cristiana, alauita, drusa o ismaïlita, i se sentiria exclosa en una eventual teocràcia islàmica.

L’objectiu comú dels grups rebels ha sigut la necessitat d’enderrocar la dictadura assadista, però, una vegada aconseguit el seu propòsit, existeixen notables diferències entre ells entorn del model de govern a elegir.

Els grups islamistes defensen un estat islàmic, projecte que xoca amb el frontal rebuig de l’oposició a l’exili, que reclama un estat democràtic on tots els sirians tinguin les mateixes llibertats, independentment de la seva ètnia o religió.

D’altra banda, les milícies kurdes, que controlen un terç del territori i els estratègics jaciments de petroli, són partidàries d’un estat confederal en el qual els enclavaments kurds disfrutin de plena autonomia, opció que és rebutjada de ple tant pels grups islamistes com pels sectors seculars.

L’exemple de l’Iraq

En aquest període incert que ara s’inaugura, és important no repetir els errors que es van cometre a l’Iraq després de l’enderrocament de Saddam Hussein el 2003. En aquell temps, els Estats Units van decidir dissoldre l’exèrcit i desbaassificar l’Administració, cosa que va provocar la dissolució de l’Estat iraquià, ja que les forces armades i el partit Baas havien sigut la columna vertebral que havia sostingut un Estat artificialment creat per l’imperi britànic. Després d’aquesta mesura, el caos i el desgovern es van estendre arreu del país i es va desencadenar una cruenta guerra civil amb un fort component sectari.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Per això és especialment rellevant que, en la fase de transició que ara s’obre, les noves autoritats conservin les estructures estatals existents i estableixin un govern d’emergència que sigui inclusiu i del qual cap dels components de l’heterogènia societat siriana es vegi exclòs.

La resolució 2.254 del Consell de Seguretat del 2015 pot servir de brúixola, ja que reclama la formació d’un govern interí, l’aprovació d’una nova Constitució i la celebració d’eleccions legislatives i presidencials sota supervisió internacional en un període de 18 mesos. També adverteix que aquest procés ha de ser assumit pels mateixos sirians sense interferències externes. De fet, les ingerències de les potències regionals podrien ser el principal risc en la transició que ara s’obre.