"L’únic que volem és tornar al nostre país"

Feuzi no ho va voler mai. El seu desig, quan va abandonar el seu Alep natal als 16 anys –ara en té 28–, no va ser mai marxar, deixar els pares enrere i anar, amb el seu germà gran, cap a Turquia. Però ho va fer –ho van fer–, i fins ahir, els dos germans han viscut a la ciutat fronterera de Kilis, a tan sols 60 quilòmetres d’Alep i dels seus pares, que quedaven darrere d’una frontera que els era infranquejable. Els anys van passar, la guerra va seguir i, mentre els dos germans lluitaven per sobreviure entre fusteries i obres i construccions, els seus pares van morir.

Ahir, no obstant, els germans se separaven. Hamza, el germà gran, tornava a Síria. Feuzi esperarà una mica més: "Ell creua avui, perquè la casa dels pares de la seva dona continua dreta i és habitable. Però jo, al no tenir on quedar-me, em quedo aquí un temps més", diu Feuzi, que afegeix que aquest temps extra a Turquia serà poc, unes setmanes, un mes a tot tardar, perquè el que vol és tornar ja, trobar un pis a Alep, treballar del que sigui. Tornar és l’únic que li importa ara. "Suposo que amb la ciutat com està, després de tants anys de destrucció, podré treballar de fuster, ¿no? Però bé, ara mateix m’és igual. L’únic que vull és tornar al meu propi país. No sentir-me un estranger, algú que en algun moment haurà d’anar-se’n", explica.

Desenes de sirians s’amunteguen al pas fronterer d’Öncüpinar/Bab Salama, a Kilis, esperant a transitar el camí de tornada a casa, possible després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad. El camí que emprenen serà en una sola direcció. "Una vegada creuen aquesta porta, els revoquem el permís de residència, registrem les seves pertinences, veiem que no tinguin antecedents o multes per pagar i, si tot està bé, els deixem passar. Els apuntem com a refugiats que fan el retorn voluntari, així que, una vegada surten, ja no poden tornar a entrar", explica un funcionari turc. El pas és lent i els sirians que creuaran esperen plens de nervis. "¡Som aquí des de les set del matí ja! ¡No volem res! ¡Només que obriu la porta i ens deixeu passar!", crida un dels homes, amb paquets i maletes i dos fills petits ancorats sota les axil·les. El funcionari, que s’acosta a demanar calma, torna al seu lloc.

Degoteig

El degoteig seguirà durant els pròxims dies i mesos. Una cosa sí que sembla segura: gran part dels sirians de Turquia –el país del món que més refugiats acull–, tornarà al seu país si la situació ho permet. És una constant entre els refugiats sirians homes de Turquia. Molts, en els primers anys del conflicte, es van escapar o de l’Exèrcit regular sirià o d’una futura crida al servei militar, que es convertia en la confirmació d’una condemna segura: l’obligació de declarar la guerra als teus veïns, disparar-los, matar-los.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ultradreta a l’alça

O negar-se a fer-ho i entrar, així, al pou sense fons de les presons i sales de tortures d’Assad, on sirians detinguts –els que no han mort– han passat dècades aïllats i sense veure la llum del dia.

Amb Assad fugit, molts ja no senten el perill de la crida al clatell. Per això, tornar és possible. "Jo em vaig escapar de l’Exèrcit a Damasc, fa 11 anys. Vaig lluitar amb Ahrar al-Sham [milícia rebel] a Ghouta, i vaig ser d’aquests que van transportar als busos", recorda Abdul, que en aquests anys ha perdut tota la família. A Ghouta, un barri de Damasc, Assad va utilitzar el 2013 gas sarín contra la població civil. El 2018, l’Exèrcit va capturar la regió i va pactar que els rebels, derrotats, fossin enviats en autobusos a l’última zona rebel siriana, Idlib, on va començar l’ofensiva opositora que ha acabat amb el règim de Damasc en 10 dies. "Aquests anys a Turquia he treballat en fàbriques de tèxtil –diu Abdul–. Ara treballaré del que sigui".