Els vells equilibris de poder trontollen

A l’observar la seva configuració sobre el mapa, tenia forma de mitja lluna creixent. Començava al desert de l’Aràbia iemenita, vorejava el golf Pèrsic per la costa iraniana, travessava les valls iraquianes de Mesopotàmia i s’endinsava a través de Síria al cor del llevant àrab fins a desembocar a la vora del Mediterrani a Gaza. Aquest és el front ideològic que durant dècades l’Iran va aconseguir aixecar mitjançant una espessa xarxa de països i milícies aliades per exercir de contrapès a l’hegemonia dels Estats Units i Israel al Pròxim Orient. També conegut com a Eix de la Resistència, aquest front s’està ara enfonsant. El meteòric col·lapse del règim de Bashar al-Assad a Síria podria ser la seva sentència de mort. I pel camí aquest col·lapse ha posat també en dubte el futur de la presència russa en el Mediterrani. "És el final d’una època", deia aquests dies el mestre periodista Tomás Alcoverro.

En realitat ja feia molt temps que la Síria d’Assad havia deixat de pintar res per mèrits propis. La seva importància geopolítica es derivava gairebé exclusivament de la seva posició geogràfica. En aquest sentit, Damasc li servia a l’Iran de corredor territorial per enviar armes, fons i assessors militars a la milícia libanesa de Hezbollah. Paral·lelament, li concedia accés al Mediterrani, així com a la frontera del nord d’Israel, un factor important en la guerra psicològica.

Però va arribar el 7 d’octubre. Hamàs va atacar Israel i la història de la regió va canviar per sempre. Des d’aleshores, els islamistes palestins han sigut severament delmats per la superioritat militar israeliana. El mateix que Hezbollah, després que el seu lideratge fos decapitat i el gruix del seu arsenal eliminat. "L’Eix de la Resistència ha mort, ja només existeix en les ments dels líders iranians", diu categòric el politòleg de la Universitat Americana de Beirut, Hilal Khashan. "Ara la via siriana per als subministraments d’armes a Hezbollah ha desaparegut. El nou Govern a Damasc no permetrà a Teheran enviar munició a través del seu territori. I a l’Iran estan preocupats amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca. No veig cap via perquè puguin recuperar-se aviat".

Després de molts anys rescatant a Assad amb tropes i comandants militessis, Teheran no va poder aquesta vegada salvar-li la pell, probablement perquè va prioritzar la seva seguretat, atesa l’espiral d’atacs directes en la qual ha entrat amb Israel. El mateix que va fer Hezbollah, que es va veure obligat a retirar bona part dels seus efectius de Síria, segons The New York Times. Igual que Rússia, obligada a enviar Ucraïna a bona part dels seus militars a Síria.

Per a Moscou la barrabassada és monumental perquè podria perdre les seves úniques dues bases militars en el Mediterrani. Una d’aèria i una altra de naval, navegables, tot l’any. Aquestes bases són la seva única pica per projectar poder a la regió i sortir a un Mediterrani dominat per l’OTAN a la seva vora nord. Logísticament, Moscou les utilitza per enviar els seus contractistes militars a l’Àfrica, on té múltiples negocis i interessos geopolítics. El Kremlin ha dit que mirarà de negociar la seva continuïtat amb els pròxims governants de Síria, però mentrestant ha retirat el gruix dels seus actius de la costa siriana.

La derrota de tots ells és la victòria d’Israel, el gran artífex de la remodelació del mapa regional, reconfigurat per Netanyahu a base de força bruta. Les seves tropes han aprofitat el buit de poder a Síria per conquerir territori sense que ningú hagi dit ni mu o per destruir el gruix de les capacitats militars sirianes, si bé en 14 mesos de guerra regional el règim d’Assad no va disparar una sola vegada contra Israel. L’espoli territorial és considerable: 400 quilòmetres quadrats que inclouen la muntanya Hermón, la muntanya més alta de Síria, un caramel estratègic d’envergadura.

El paper dels EUA

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El president de Corea del Sud cau per la llei marcial

La victòria d’Israel és també per extensió la dels Estats Units que, a través del seu suport als kurds a Síria, controla indirectament un terç del territori sirià, inclosos alguns pous petrolers. Trump ha dit que aquesta no és la seva guerra, tot i que tindrà bastant que dir en el futur que s’obre. "Al ser en el bàndol guanyador tant els EUA com Israel miraran d’imposar les seves condicions", opina el catedràtic Ignacio Álvarez-Ossorio, expert en la regió. "Està clar que no ajudaran que Síria s’aixequi de les seves cendres ni reafirmi el seu caràcter nacional. Miraran d’afavorir la divisió i les tensions internes".

I després està Turquia, el país que millors cartes tenia a la cruel partida de pòquer siriana. Ankara no ha deixat tots aquests anys de recolzar l’oposició al règim de Assad, amb armes i finançament en alguns casos, o amb un suport tàcit, com en el cas d’Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la coalició de milícies de tradició gihadista que ha enderrocat el sàtrapa. Ara és el moment d’Erdogan per recollir-ne els fruits. Mentre Tahrir al Sham comandi la transició, tot apunta que Turquia serà el principal actor estranger a la nova Síria.