La minoria alauita dels Assad tem venjança

Qardaha és un lloc estrany. Pel poble, situat en un vessant que dona, uns quilòmetres més enllà, al Mediterrani, pul·lulen nens i gallines entre escombraries i runa de les cases dels voltants. Aquí mai hi ha hagut combats en els 13 anys de guerra civil siriana: la destrucció es deu a la pobresa extrema del poble.

Ningú ho diria: Qardaha és el llogarret d’origen de la família Assad. A Qardaha va néixer Assad pare, Hafiz, que va governar Síria des del 1971 fins a la seva mort, el 2000. D’allà –tot i que va néixer a Damasc– va sortir el seu fill, Bashar, ungit el 2000 com a hereu –al principi no desitjat– i deposat fa una setmana després de la victòria militar d’HTS i les altres milícies rebels en la guerra siriana.

"Durant els últims dies, diversos grups d’homes armats i encaputxats han estat venint al poble. Han entrat en cases i botigues i ens han robat. Intentem resistir, vam cridar l’HTS i, quan va venir, hi va haver un tiroteig entre aquests homes, nosaltres i els membres d’HTS", explica Brahim Isa, del consell municipal de Qardaha, que es queixa que els veïns, sols, són incapaços de garantir la seguretat de la zona. La regió està poblada per la minoria alauita siriana –a la qual pertanyien els Assad–. L’alauisme, una branca de l’islam xiïta, té unes pràctiques i uns ritus molt més permissius que l’islam sunnita majoritari a Síria. En aquesta regió –la capital del qual és Latakia– és molt més comú, per exemple, veure dones exercint les seves professions i caminant sense vel pel carrer.

"Elegants"

"Quan van arribar, els d’HTS van ser molt elegants. Ens van tractar molt bé i ens van dir que ens ajudaran. Però no n’hi ha prou. [...] Ens sentim molt insegurs i tenim por. Por del que pugui venir després. No volem passar d’un bany de sang a un altre bany de sang. No sabem si els que ens ataquen són rebels que ho fan perquè som alauites, o si són lladres i grups que han convertit en la seva professió matar i robar durant la guerra, i ho continuen fent malgrat que el conflicte s’hagi acabat", segueix el Brahim.

Al matí, una jove espera el minibús als afores de Latakia, la gran ciutat de la regió. A la seva dreta, altres passatgers fan cua per pujar-hi. A l’esquerra, qui espera és algú altre: un tanc enorme abandonat tal com estava i ple fins a dalt de míssils i municions.

No és l’únic: als voltants de Latakia tot són blindats i camions de l’antic Exèrcit sirià abandonats. Però hi ha, sobretot, uniformes: tirats al mig de la carretera i a la calçada, mal penjats (per les presses, que el temps apressava) als parafangs i a les males herbes del voltant. Són de soldats regulars sirians que, davant la caiguda del règim, van abandonar els seus llocs i el seu equip per amagar-se entre la població civil. A la ciutat, fins i tot, circulen rumors que a les muntanyes exsoldats i excomandaments d’Assad, armats, s’han organitzat i s’amaguen dels nous amos de Síria.

"La situació de seguretat dins de la ciutat és bona. No hem tingut cap problema. Però desitjaríem que les coses que han passat durant el règim anterior no es repeteixin ara", demana la Munifa, una alauita de Latakia, que continua: "Tenim por que facin lleis per obligar-nos a portar hijab, que ens imposin un estil de vida concret. Jo soc enginyera mecànica i no vull que interrompin la meva vida. I, a part, tenim por que intentin venjar-se, per descomptat", diu la dona, amb el seu fill al costat.

Fill a l’Exèrcit

"El meu fill gran és a l’Exèrcit. ¿Hi va anar perquè ho volia? ¿O perquè se’l va forçar? El meu altre fill –assenyala la Munifa, i assenyala al seu costat– té un problema de salut, cosa que l’eximeix d’haver d’anar a l’Exèrcit. Ara fa uns quants mesos vaig anar a la comandància a recollir el permís, i per aconseguir-lo em van obligar a donar-los una mica d’or. Tots hem patit. Tots. Com a ciutadans alauites, la nostra única demanda als rebels és que no ens facin pagar les injustícies comeses per Assad i els seus grups".

"El que ha passat ja ha passat", crida a través dels altaveus el líder d’un grup de milicians d’HTS, damunt d’una plataforma que abans servia de base per a una estàtua de Hafiz al-Assad, el pare de Bashar. "Som un. Que Déu doni la benvinguda a tots els morts, és igual en quin bàndol lluitessin", continua. Un petit grup de joves ho celebra davant dels guerrillers, ara convertits en els amos de Síria. La majoria de transeünts continua a la seva.

Uns quilòmetres al sud de Latakia, un caça rus descendeix a la pista d’aterratge. En aquesta zona hi ha la base russa de Khmeimim, lloc per on Assad va fugir el cap de setmana passat cap a Rússia. Moscou, des de fa diversos dies, ha estat buidant el lloc, segons imatges de satèl·lit dels últims dies. Rússia també manté, això sí, la seva base naval del Tartús, també a la costa mediterrània siriana. "Nyet", contesta el soldat rus de l’entrada de la base de Khmeimim a tot el que se li pregunta. Abans, ell ha fet la seva pregunta: ‘I tu qui ets?’ No ha obert més la boca.

És migdia i el sol es cola entre el que abans eren uns finestrals, una construcció de marbre i pedra impol·luts dins del poble deprimit de Qardaha. L’interior és fosc, i diversos milicians s’acosten al centre del recinte: allà, al mig del monument, una pedra grisa marca la tomba de Hafiz. A les cantonades, dues làpides a terra més acompanyen el primer dels Assad: Anisa, la dona, i Basel, el fill gran, que havia de ser l’hereu però va morir en un accident de cotxe –un esportiu car– el 1994. Bashar és a Moscou.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Els milicians són feliços. La tomba de Hafiz ha sigut dessacralitzada i cremada, i qualsevol milicià que es preï, aquests dies, ve a aquest punt a buidar la bufeta, insultar i trepitjar el mausoleu del pare de l’expresident sirià.

"Ara estàs sota els nostres peus. Pels nostres màrtirs, pels nostres morts, pels nostres orfes... Trepitgem la teva làpida, Hafiz. Ho vam prometre i hem mantingut la nostra paraula", diu una pintada. Els milicians somriuen i, AK-47 a sobre, somriuen mentre es fan fotos amb els mòbils. Un d’ells, el més gran, aixeca el fusell amb l’únic braç que li queda: "Vaig perdre el braç en un atac aeri el 2013. Però, des d’aleshores, he continuat el camí de la revolució amb un sol braç. No em calia més. Ara puc venir a aquí a assaborir la victòria".