Cautela de la minoria cristiana a Síria

Ni optimisme ni pessimisme. La comunitat religiosa, reduïda en l’actualitat a prop de 300.000 persones, celebra la llibertat conquerida amb la victòria rebel però tem per un futur ple d’incertesa davant els nous líders del país. "Vull veure què passarà. Avui m’han tractat bé. A veure demà", diu un marista.

Els feligresos s’aixequen mentre l’arquebisbe aixeca les mans. Entre els dits, apuntant cap a la cúpula, l’home alça una creu daurada en direcció a un fresc enorme de la verge Maria. Les desenes d’assistents, tots atents, se senyen. "Som optimistes i creiem que les coses poden anar a millor. Estem esperant un alliberament, per a nosaltres i per a tothom. Som optimistes i confiem que els que acaben de prendre el Govern proveiran la ciutat d’aigua i electricitat. Això canviarà les nostres ànimes i vides a millor", sermoneja l’arquebisbe, Denis Antoine Shahda, el líder de l’Església catòlica siríaca a Alep, la segona ciutat d’aquest país àrab.

Tothom escolta amb atenció. "La majoria dels nostres problemes se solucionaran. Ara tots podem parlar lliurement, sense por. Podem parlar. El mur ha caigut i volem un futur amb més desenvolupament que ens beneficiï a tots. Esperem que el que ens estan prometent sigui veritat. Volem justícia i pau i llibertat per dir el que pensem", continua dient l’home abans de passar a beneir els cristians del lloc.

Els feligresos marxen, tornen al seu dia de feina. És diumenge, cosa que a Síria equival a dilluns: el cap de setmana, aquí, és divendres i dissabte. "Al principi, quan van arribar els milicians de Hayat Tahrir al-Sham (HTS) vam tenir por i no sabíem què fer. Però quan els vam veure, i vam veure com interactuen amb nosaltres, ens vam començar a sentir més còmodes. Ens han tractat bé, i no ens han fet res dolent. Ni ens han amenaçat ni ens han tractat malament en absolut", assegura Lilian, una catòlica siríaca d’Alep.

La seva història data de l’inici mateix del cristianisme: va ser des de l’actual Síria –i, per descomptat, Israel, Palestina, el Líban i la costa sud de Turquia– des d’on el cristianisme va començar la seva expansió pel món. Abans de la guerra civil siriana, al país àrab, vivien gairebé un milió i mig de cristians, fragmentats entre catòlics, ortodoxos, maronites, armenis i protestants. Després de la guerra, en queden únicament prop de 300.000.

A Alep, on la guerra ha deixat empremtes i destrucció a tot arreu, el descens ha sigut encara més pronunciat: el 2011, 250.000 cristians vivien a la capital econòmica siriana. En l’actualitat en queden poc més de 20.000. Ells, ara, viuen entre la felicitat davant el final del règim de Bashar al-Assad i la por del que pugui arribar després.

"No hi havia llibertat"

La missa ha acabat, i l’arquebisbe Shahda s’asseu al tron. Al seu voltant, els seus fidels esperen audiència. "Assad no va perseguir els cristians, però hi va haver un altre tipus de persecució, a tothom: corrupció, falta de llibertat política. No hi havia llibertat. Tan sols hi havia llibertat per resar. Però res més. Ara la gent ha començat a parlar. Abans no es podia, perquè hi havia moltíssima por que algú fidel del govern anterior es fiqués aquí a escoltar per després denunciar-te", diu Shahda amb un espanyol caribeny impol·lut: aquest arquebisbe va estar, des del 1979 fins al 2001, destinat a Maracay, Veneçuela.

Una setmana després de la caiguda d’Assad i la victòria dels revolucionaris, així, Síria ha entrat en un període de lluna de mel. Tots, independentment d’en quin bàndol estiguessin fa dues setmanes, festegen i parlen lliures. Les celebracions segueixen i seguiran per un temps: el més complicat ja vindrà després.

"Cal donar-los temps per veure com mantindran la seguretat i com actuaran com a governants. Només fa 15 dies que són a Alep. Cal respectar això també. Llavors, si ells mantenen les seves bones intencions, si arriben preparats per canviar la vida dels ciutadans..., aleshores ¡beneït sigui Déu!", continua i riu Shahda. Els seus acompanyants l’acompanyen en les rialles.

Però els problemes són molts: Alep –i tot Síria, en guerra durant 13 anys– no té un sistema de canalització d’aigua neta, i les hores d’electricitat al dia es poden comptar amb dos dits d’una mà. La reconstrucció –i el reaixecament d’un país devastat– serà qüestió d’anys. I les minories, davant el nou govern –temporal– d’HTS, temen ser apartades.

¿Vertical o horitzontal?

"El que no volem, com a comunitat cristiana, és ser catalogats com una minoria. Volem tenir una ciutadania al mateix nivell que totes les altres persones, totes les entitats que hi ha a Síria. Si ens tracten com a minoria, si ens marquen com una minoria, això voldrà dir que el poder té un sol color i que decideix permetre a les minories existir. Això no ho volem", diu George Sabe, superior de la comunitat marista d’Alep.

Notícies relacionades

Els cristians de Síria no busquen el respecte i la tolerància de la majoria, diu Sabe, perquè el respecte és vertical. Ells volen relacionar-se horitzontalment amb el nou Govern sirià; asseure-s’hi, participar-hi, dialogar-hi.

"No volem ser ciutadans de segon nivell i que ens tractin bé perquè volen tenir una imatge bona amb Occident. Per això els pròxims mesos seran molt importants. Ara no soc ni optimista ni pessimista. Vull veure el que passarà. Aquests anys de guerra i inseguretat m’han ensenyat que és millor pensar i viure dia a dia. Avui m’han tractat bé. A veure demà".

Temes:

Govern Ciutadans Palestina Israel

Inicia sessió 0 Comentaris

El rentat de cara dels nous líders islamistes

El compàs sirià