El compàs sirià

Tots els actors possibles recolzaven uns i d’altres a Síria, però el que estem veient aquests dies a Damasc no ho han aconseguit actors externs. Tot i que el suport de Turquia no és menor, la guerra iniciada el 2011 mai va acabar. Els rebels esperaven aquest moment en què l’estat no podia estar més feble.

El canvi de poder ha sigut possible no tant per la fortalesa de l’oposició, que malgrat estar molt fragmentada ha pres Damasc en set dies, com per la debilitat d’un règim, a qui els seus principals aliats, embolicats en altres guerres, han abandonat.

Amb el tirà havent fugit la pregunta no hauria de ser qui són o d’on venen els rebels, la qüestió principal és què volen fer amb el poder que han aconseguit. ¿Oprimir o alliberar? En un país tan fragmentat, amb una majoria sunnita ara en el govern, però amb minories xiïtes, alauites, druses o cristianes, que desconfien del passat radical de les milícies que han arribat al poder, no serà fàcil.

Notícies relacionades

Una marxa reivindica la memòria històrica qüestionada per Milei

L’oposició promet continuar al carrer si l’alcalde d’Istanbul no és alliberat

En general, aquí a Occident tendim a veure d’una manera més binària els problemes dels altres i l’equació es redueix a si el país queda en mans d’una nova franquícia de l’islam radical o si avança cap a un règim tolerant amb els que pensen diferent. Hi ha una porta oberta a això últim, però no serà fàcil.

El primer pas per estabilitzar és deixar que siguin els sirians els que decideixin el seu futur per un cop en la història. Que tinguin definitivament ells el compàs per traçar el seu camí, canviant l’assetjament extern per suport per reconstruir un país fet miques.