París és el taló d’Aquil·les

I Alemanya està millor que França. Les seves finances són sòlides –potser massa– i els seus dos principals partits, la CDU i l’SPD, encara tenen molta força. A França, les finances estan tocades: un dèficit públic del 6% del PIB, el doble que el nostre, i paga pel seu deute més que Espanya i gairebé tant com Grècia. I pot tenir una greu crisi de règim perquè el seu sistema de partits està, no ja pitjor que l’alemany, sinó fins i tot que l’espanyol. Aquí el PSOE i el PP no se suporten, però no hi ha dubte que un dels dos dirigirà el Govern.

A Alemanya l’anomenada coalició semàfor (SPD, verds i liberals) ha fracassat per dues raons. Va ser un intent d’aire fresc davant governs sempre condicionats per la CDU. Però l’aliança de socialistes i verds (esquerra) amb els liberals (a la dreta de la CDU) tenia contradiccions. I la guerra d’Ucraïna, pocs mesos després de la presa de possessió de Scholz, va implicar "un canvi d’època". Calia gastar més en defensa i prescindir del gas rus barat, cosa que va afectar amb força la seva indústria, que també va patir el descens de les exportacions a la Xina. Alemanya ha aguantat, però fa ja dos anys que el PIB no creix. I Volkswagen, la gran empresa emblemàtica, es planteja tancar fàbriques per primera vegada en la seva història. Un cop moral al model alemany.

Per això, l’SPD i els verds van voler augmentar la inversió pública. Però calia retocar el famós fre a la despesa pública: el dèficit anual no pot superar el 0,35% del PIB. Els liberals s’hi van negar i Scholz no ha tingut cap altra opció que fer-los fora i –sense majoria– presentar una moció de confiança per perdre-la i que hi hagi eleccions al febrer.

La favorita és la CDU (PP democristià), amb el 32% dels vots, davant un 18% de l’AfD (extrema dreta), un 16% de l’SPD i un 12% dels verds. Els liberals i l’extrema esquerra podrien desaparèixer del Bundestag, al tenir menys del 5% dels vots. Però el sistema polític sabrà digerir el canvi. És difícil que el conservador Friedrich Merz no sigui el nou canceller perquè la distància entre la CDU i l’SPD és molt gran. Tot i que Scholz donarà la batalla perquè Merz –que va ser cap de BlackRock a Alemanya– és més dretà que Merkel. I en prestigi personal estan gairebé empatats.

Guanyarà Merz, però sense majoria absoluta i no hi ha cap possibilitat que pacti amb l’extrema dreta, que tampoc és segur que quedi en segona posició. I malgrat les diferències entre els programes conservador i socialdemòcrata, la creença general és que després de les eleccions –i una difícil negociació– hi haurà un govern CDU-SPD (ja n’hi ha hagut diverses vegades). I si no és possible, una aliança CDU-Verds, per primera vegada a escala alemanya, però que ja funciona (i bé) en tres lands. A Alemanya hi haurà Govern a l’abril i afrontarà la seva crisi. Retocant d’alguna manera el tabú del dèficit màxim del 0,35%.

La situació a França és molt pitjor. El sistema reposa en el president de la República i Macron va sortir tocat de les últimes presidencials. Després va perdre les europees i es va quedar lluny de la majoria en les legislatives avançades del juliol. En l’Assemblea Nacional hi ha avui tres blocs no homogenis i de gairebé la mateixa força. I l’extrema dreta i l’extrema esquerra han votat juntes per fer caure el Govern sense majoria de Barnier.

Notícies relacionades

Viatge a Idlib, el bressol de la milícia rebel

Zelenski vol el suport d’una UE que mira a la postguerra

Macron ha nomenat un primer ministre més flexible i més centrista, Bayrou, que tampoc ho tindrà fàcil. Intentarà separar socialistes i ecologistes dels insubmissos de Mélenchon. En aquest cas, la possible aliança per fer-lo fora de Marine Le Pen amb només una part de l’esquerra seria més complicada.

Però si falla, la pressió perquè Macron dimiteixi augmentarà. I França afrontaria així una doble crisi: financera i de règim. París és avui el taló d’Aquil·les d’Europa.