Israel, l’amo del Pròxim Orient

La guerra, perquè en realitat es tracta de la mateixa contesa a tres fronts diferents, té com a denominador comú l’Iran, l’ideòleg, finançador, subministrador d’armes i líder del denominat eix de la resistència contra Israel, que agrupa Hamàs i Hezbol·là i que, en termes regionals, també suma les milícies xiïtes a l’Iraq i els houthis al Iemen, amb la intenció d’erigir-se en una potència regional en contraposició tant a Israel com a l’Aràbia Saudita. Teheran és el gran derrotat des dels atemptats del 7 d’octubre, per molt que la factura en termes de morts i destrucció l’estiguin pagant palestins i libanesos.

On hi ha un perdedor, es troba un guanyador. Aquest és Israel, sens dubte. Israel, no tan sols Benjamin Netanyahu, per molt que el primer ministre tingui les seves motivacions personals i el seu propi deure i haver. Sovint s’oblida que Israel és un projecte en construcció des que es va crear, i que els grans salts endavant en termes territorials i geoestratègics els ha fet a base de guerres (1948, 1967, 1973, la intifada de principis de segle i ara). Per sobre de les ideologies, hi ha el projecte sionista ("una terra sense poble per a un poble sense terra"), que ara pilota la dreta ultranacionalista, els radicals que van lluitar per fer descarrilar el procés d’Oslo, alguns d’ells amb el recurs de la violència.

La guerra dels tres fronts ha donat a Israel diverses lliçons valuoses, sobretot dues: que la seva superioritat militar a la regió és indiscutible i que pot exercir una violència militar extrema sense posar en risc el suport incondicional dels seus aliats. En aquests termes, res impedeix a Tel Aviv prosseguir amb la seva acció militar tant als territoris ocupats palestins com a Síria per consolidar la seva posició, debilitar els seus enemics i avançar en el seu projecte. La campanya a Síria és conseqüència d’això: ¿qui s’oposa que l’Estat hebreu faci en territori sirià el que consideri oportú, com ja fa a Gaza, Cisjordània i el Líban?

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski demana unitat als EUA i la UE per garantir la seguretat d’Ucraïna

Aquesta preponderància indiscutible d’Israel obre nous escenaris. A escala regional, a les portes d’una nova Administració Trump, el tauler és molt diferent del dels anys de Biden i l’anterior etapa del republicà a la Casa Blanca. Tel Aviv ja no necessita tant els Acords d’Abraham perquè la seva capacitat de dissuasió és més forta que mai. L’Iran, per la seva banda, està debilitat i l’eix de la resistència, de genolls, i això pot ser una temptació molt gran. Israel és el gran cap del veïnat, ara falta saber fins on vol arribar. Al lluny només apareix un dubte: Turquia, un enemic molt diferent dels països àrabs.

La resposta a la pregunta depèn de consideracions internes. La massacre de Hamàs, la mobilització de l’Exèrcit, les morts d’israelians al nord i els fronts oberts han cohesionat la societat israeliana, com sol passar quan se sent amenaçada existencialment. A Netanyahu li serveix per a la seva agenda personal. El sionisme més extremista creu que té una oportunitat històrica a l’abast de la mà. Però la pregunta que tant preocupa i ocupa al sionisme més lúcid és més vigent que mai: ¿és aquest Israel acusat de genocidi, ocupant i opressor, l’Estat democràtic que diu voler ser? ¿En què s’està convertint, si no ho és ja, Israel.