Vito Alfieri Fontana: "Que encara hi hagi mines antipersones mostra el món primitiu a què hem tornat"

¿Què produïa la seva empresa, Tecnovar?

Mines antitancs, mines antipersones i bombes de mà.

¿A qui venien?

A l’Exèrcit italià, sobretot. Però també exportàvem a Egipte, els Estats Units, el Canadà, Corea del Sud, els Emirats Àrabs Units, França i Tailàndia. A Bòsnia vaig trobar un lot d’unes 200 mines que havíem venut a l’Exèrcit alemany. Mai vaig saber com hi havien arribat.

¿Com es converteix un en fabricant d’armes?

L’empresa la va obrir el meu pare als 60, jo hi vaig entrar a treballar el 1977.

Després se’n va penedir.

Sí, el 1993.

¿Què va passar el 1993?

El meu fill tenia 8 anys i em va dir assassí. Érem al cotxe i ell, sap, era un nen d’aquests que mai es queden quiets; va veure un fullet de l’empresa i així, de sobte, m’ho va deixar anar… [es commou]. Després em van trucar de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersones [ICBL, per les seves sigles en anglès], Nicoletta Dentico [llavors coordinadora a Itàlia], i un bisbe, Tonino Bello, que era el president de [Moviment Internacional per a la Pau] Pax Christi, i que ara està mort i el volen beatificar.

¿Per això es va fer desminador?

Em vaig adherir a la campanya i el 1999 em vaig involucrar en el desminatge a Kosovo, Sèrbia i Bòsnia. Vaig creure que no era suficient dir "ho sento».

Dos anys abans va participar en la històrica Conferència contra les mines d’Oslo de 1997, que va establir les bases per aprovar la Convenció d’Ottawa. ¿Què feia allà?

Era l’únic que havia conegut aquest món des de dins i l’ICBL em va trucar com a assessor tècnic. Va ser una discussió molt complexa entre diplomàtics, militars i activistes, però al final vam aconseguir un document bastant complet. El problema eren i són els militars, no hi ha manera que canviïn de mentalitat. A Oslo va passar una cosa que retrata molt bé per què encara avui el món no aconsegueix que acabem d’una vegada amb aquests artefactes de l’horror que maten sobretot civils, un 90%. No sé si hauria de fer-ho, però ¿vol que l’hi expliqui?

Digui’m.

Durant la conferència hi havia senyals que els nord-americans s’estaven convencent de firmar el document. Però després no ho van fer. I això va passar després que [el llavors president dels EUA, Bill] Clinton rebés una carta de 10 excaps de l’Estat Major del seu país demanant-li que no ho fes.

Suposo que temien quedar en desavantatge front els enemics.

Això és el més absurd, sobretot quan parlem de mines antipersones, que són només eines de venjança i no donen avantatges militars. En tot cas, les que donen aquest avantatge són les mines antitancs, i són bastantes menys.

Tot i així, alguns països afirmen que serveixen per alentir les ofensives terrestres i n’han reprès l’ús a llarga escala.

No és així. Per alertar d’intrusions, seria molt més eficaç l’ús, per exemple, de coets de senyalització, que es disparen, il·luminen i esclaten, sense provocar danys.

¿És un retrocés?

Això és per [les guerres a] Ucraïna i Síria. Però no ens rendirem. Les mines són venjança. Vivim en una època marcada per un clar retrocés moral i la batalla contra les mines està perdent terreny, però per això no deixarem de lluitar.

Deia que a Ucraïna li costarà almenys 20 anys tornar a ser un país sense mines.

Sí, és una qüestió tècnica. Es requereix organització, planificació i temps per executar les missions. Es requeriran robots, gossos, i milers de desminadors. Perquè cada desminador no pot cobrir més d’uns 60 metres quadrats al dia. La meva avaluació és que Ucraïna necessitarà almenys 300.000 milions d’euros a l’any durant unes dues dècades per eliminar totes les mines i restes d’explosius escampats al país. També és probable que morin uns 350 desminadors; als Balcans, en van morir uns 100, 150. Però, insisteixo, no és una feina sense esperança. És només estúpid que ho hàgim de fer una vegada més.

¿Quant costa desactivar una mina antipersones?

Al voltant de 50 centaus per metre quadrat. Pot costar també 10 centaus per metre quadrat per mina, si, per exemple, hi ha quatre mines al mateix lloc.

¿Són diferents la mines d’avui?

Existeixen uns 100 tipus diferents de mines, però són totes bastant semblants. Les que es desactiven amb el temps són ben poques. Després estan les que s’activen al trepitjar-les i només t’amputen una part del cos, en general, les cames, i les que s’activen a l’ensopegar sobre un fil connectat a una càrrega explosiva i et maten. No obstant, un dels èxits de la convenció antimines va ser que inclús els països que les tenien i els que no van ratificar l’acord van deixar d’invertir massivament en tecnologia per a aquestes armes. Això permet als desminadors afinar les tècniques per desactivar-les.

¿On es compren?

A l’Índia, el Pakistan, la Xina, Rússia, Egipte. També continuen circulant algunes de l’ex Iugoslàvia. Els EUA, en canvi, no les produeixen des de fa 50 anys, les compra.

¿Quin model és més comú?

Les russes i les xineses. Costen també dos, tres dòlars cada una.

No és un negoci gaire lucratiu.

No es produeixen o utilitzen mines per guanyar diners; l’objectiu és polític, no militar o econòmic. El que es busca és generar terror en els adversaris, sobretot en la població civil. Que se sembrin novament mines antipersones evidencia el món malvat i primitiu a què estem tornant, també la tornada de les idees supremacistes. Societats que ja no tenen com a objectiu integrar i pacificar.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Els drusos, atrapats entre Síria i Israel

¿N’hi ha molts de penedits en el seu gremi?

No n’he conegut cap.