Dels arrossars a la megaciutat en 40 anys

No hi ha cap país que hagi experimentat un procés d’urbanització tan ràpid com la Xina. La seva mil·lenària fisonomia rural va ser dinamitada en quatre dècades i el trànsit dels arrossars al ciment va plantejar reptes superlatius. Pequín és el gran poble, com ho és Madrid a Espanya, on s’ajunten xinesos de tot el país. Uns 22 milions, per ser exactes. I tot i que ha evitat els quadros de pobresa dolorosa habituals de països en desenvolupament, hi persisteixen problemes estructurals, com l’alta densitat de població.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Hi ha tres moments que han modelat Pequín. La Ciutat Prohibida, residència imperial, va exercir de nucli durant segles; el 1949, quan va néixer la República, un grup d’experts russos van arribar a Pequín per assessorar sobre el seu desenvolupament. El van acabar dissenyant per complet i la ciutat va abraçar el grandiloqüent urbanisme soviètic. Els Jocs Olímpics del 2009 li van brindar el pretext per impulsar-se a la modernitat. Llavors van cometre alguns crims urbanístics però també es van aixecar carreteres de circumval·lació i va créixer la xarxa del metro.

Avui l’ordre és esponjar el centre. Pequín va integrant els pobles i districtes limítrofs i facilita el seu creixement. Fins a Tongzhou, per exemple, hi ha traslladat el gruix del seu enorme cos burocràtic, gairebé un milió de persones.