Putin accentua la seva paranoia contra Occident després de 25 anys al poder

Va agafar tothom a contrapeu, i va obligar molts corresponsals a tornar molt de pressa a Moscou i a celebrar en avions i aeroports l’entrada en el nou mil·lenni. El 31 de desembre de 1999, el president Borís Ieltsin es va adreçar per televisió als seus conciutadans, no per felicitar-los l’efemèride, sinó per anunciar-los la seva renúncia al càrrec, mig any abans de les previstes eleccions presidencials en les quals havia de ser elegit el seu successor. "Marxo abans del termini establert… Rússia ha d’entrar en el nou mil·lenni amb nous polítics, nous rostres, amb gent nova, intel·ligent, forta i enèrgica", va proclamar l’exmandatari, mort fa prop de dues dècades.

Ningú que hagués seguit els dramàtics esdeveniments dels mesos previs en el gegant euroasiàtic posava en dubte a qui s’estava referint el llavors president rus quan parlava en aquells termes en el seu discurs de comiat del Kremlin. Es tractava de Vladímir Vladimírovitx Putin, un exagent del KGB de 47 anys destacat a Alemanya Oriental durant la Guerra Freda, nomenat primer ministre tan sols l’agost anterior. Un autèntic desconegut de la ciutadania que, com a úniques credencials de gestió, exhibia el període d’un any en què va estar al capdavant del Servei Federal de Seguretat (FSB), una de les branques de la totpoderosa agència d’intel·ligència per a la qual havia treballat durant la seva joventut.

I és que a aquelles altures de 1999, Putin s’havia erigit en el vencedor d’una descarnada pugna política que havia tingut lloc entre bastidors dins de l’elit russa, amb una primera opció representada per ell i el seu entorn d’exagents de l’FSB vinguts de Sant Petersburg, i una segona possibilitat encapçalada pel popular ex primer ministre Ievgueni Primakov. En l’embogit període que va transcórrer entre l’estiu i l’últim dia d’aquell transcendental any, Rússia va anar de sobresalt en sobresalt, des de patir mortífers i estranys atemptats destinats a causar el major nombre possible de víctimes civils, a veure com el seu Exèrcit s’embarcava en una nova guerra a Txetxènia, passant per contemplar en televisió i en horari de prime time el llavors fiscal general Iuri Skuràtov en una orgia al llit amb dues prostitutes.

Tràmit electoral

Els resultats de les eleccions legislatives celebrades al desembre havien col·locat en segona posició el seu partit Edintsvo (Unitat, embrió de l’actual formació oficiosa Rússia Unida), creat molt de pressa en pocs mesos. I res ni ningú s’anteposava ja al camí de Putin cap al cim, cosa que convertia la consulta presidencial pendent, que va acabar sent avançada al març, en un mer tràmit. Amb tal celeritat havia canviat de mans el poder a Rússia que el mateix Putin es va permetre ni tan sols agafar el telèfon al seu antecessor en el càrrec quan aquest li va trucar per felicitar-lo per la victòria electoral a la primavera, segons es confirma en el documental Els testimonis de Putin, elaborat pel documentalista Vitali Mansky a partir d’imatges obtingudes durant el seu primer any de mandat.

Ha transcorregut un quart de segle de tot allò; dues dècades i mitja que han estat marcades per guerres com les de Txetxènia (1999-2009), Geòrgia (2008), Síria (2015-actualitat) o Ucraïna (2022-actualitat), per un creixent enfrontament amb Occident fins a desembocar en l’antagonisme total, i una creixent repressió política a l’interior de Rússia que va acabar per convertir-se en ferotge en els anys previs a la invasió del país veí. Mirant enrere, la pregunta que sorgeix aclaparadorament entre els analistes i observadors és si aquell Putin una mica titubejant encara davant les càmeres que va arribar al poder amb el canvi de segle és el mateix que ha posat potes enlaire l’arquitectura de seguretat a Europa, atacant militarment per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial un país sobirà al Vell Continent.

"Les seves premisses són les mateixes que eren llavors, és a dir, una obsessió pel control a l’interior del país, una cosa en la qual ha tingut èxit, i una ànsia de restaurar el lloc que segons la seva visió correspon a Rússia en el món, sent respectada i fins i tot temuda, punt en el qual no ha aconseguit tots els seus objectius, però hi està treballant", respon a EL PERIÓDICO Nicolás de Pedro, investigador de The Institute for Statecraft i expert en l’espai postsoviètic.

Notícies relacionades

El buit que deixarà la UNRWA

El gabinet de seguretat d’Israel aprova l’alto el foc a Gaza

D’acord amb aquest acadèmic, el ressentiment contra Occident va estar sempre "molt arrelat" en l’elit del país que es va formar després de la seva arribada al poder, tant pel que fa al president com en referència als membres del seu entorn, a l’haver patit la humiliació del "desmembrament de la Unió Soviètica" i del "col·lapse de l’imperi soviètic". Però la "paranoia" antioccidental s’ha anat radicalitzant amb el temps, i amb el pas dels anys ha acabat convertint qualsevol esdeveniment en "producte d’una conspiració" de la UE i els EUA contra el seu règim, considera De Pedro.

Un altre dels elements que, segons la seva opinió, ha empoderat Putin i l’ha col·locat en la posició actual ha sigut la titubejant i incoherent reacció d’Occident a cada cop que protagonitzava Rússia. Putin veu Washington i Brussel·les "com una pinya de la qual obté alguna cosa cada vegada que colpeja: després de la guerra de Geòrgia, va venir el reset" (rebobinament de les relacions) impulsat pel president dels EUA Barack Obama, "després de l’annexió de Crimea va venir la construcció del Nord Stream-2", el gasoducte que uneix Alemanya amb Rússia, conclou.