Valls, ¿kamikaze?
Bayrou ressuscita al seu gabinet l’ex primer ministre francès
Ja fa molts anys –els del primer tripartit– vaig convidar Manuel Valls, un català que era una jove promesa del socialisme francès, a una entrevista a BTV. No la recordo gaire, però sí un sopar posterior amb Josep Maria Sala i Adela Ros, llavors assessora d’ERC, en què Valls va ser brillant a l’analitzar l’incipient problema de la immigració. Més tard, el 2014, el president Hollande el va nomenar primer ministre. Era pròxim a Rocard, que havia volgut "desdogmatitzar" el socialisme francès. Vaig pensar que era un encert.
Però la presidència Hollande no anava bé i em va sorprendre una portada del Nouvel Observateur pròxima a l’esquerra: "Valls: Le socialisme est mort". Un disbarat. Era primer ministre socialista, nomenat per un president socialista i si volia actualitzar idees –que feia falta– no podia dir que la ideologia que el sustentava era morta. Com si Joan XXIII, en comptes de convocar el Concili Vaticà, hagués dit que el 1958 el cristianisme no tenia raó de ser.
Valls va deixar de ser primer ministre. Va perdre les primàries socialistes davant un gairebé desconegut i de sobte va aterrar a Barcelona. Volia ser alcalde. Un amic, que el va animar i després en deia penjaments, va organitzar una trobada. Va ser una conversa agradable. Li vaig dir que no seria alcalde. La suma de Cs, el PSC (llavors molt baix) i el PP tenia 12 regidors. De 41. Suposant que arribés primer i el PSC i el PP pugessin molt, no arribarien mai als necessaris 21. I l’independentisme i Colau pactarien barrar-li el pas. Es va quedar pensatiu. Va repassar les dades i va dir: no, els números no surten.
Notícies relacionadesVaig pensar que s’ho repensaria, però no. Algun amic i burgesos cultes i desemparats li van donar suport. Però no podia ser i no va ser. En va treure sis davant vuit de Collboni i va acabar recolzant Colau perquè Ernest Maragall, convertit a ERC, no fos alcalde. Vaig pensar que ja sabia que no sortiria, però que amb un bon resultat hauria pogut ser ministre vip d’una coalició PP-Cs que vengués a Europa la política catalana de Rajoy-Rivera. Però Sánchez va guanyar la moció de censura i les següents eleccions. Llavors va anar retornant a la política francesa –amb algun fracàs– després d’haver-se casat amb una bonica, culta i rica catalana.
Ara Bayrou, experimentat polític centrista, l’ha nomenat ministre d’Etat (junt amb tres vicepresidents més) encarregant-li la cartera d’Ultramar, antigues colònies i avui departaments francesos. Bayrou, que no té majoria, vol estar acompanyat per dos antics caps de govern (Elisabeth Borne i ell). I ha dit que confia en ell per a la delicada tasca encomanada malgrat que "de vegades sembla un kamikaze". I l’enquesta diària, entre els seus lectors, de dilluns de Le Figaro (dreta) l’aprovava: 55% a 45%. No, Valls no és cap kamikaze sinó més aviat un atípic català que un dia va triomfar a França, que pensa com un francès, que va fer una arriscada excursió a Catalunya i que vol lliurar totes les batalles. Tot un caràcter.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
