De ‘The Economist’ a les pimes

L’any que s’acaba en aquest tercer trimestre, la construcció ha crescut un 2,4%, els serveis un 3,5%, la indústria un 4% i el sector primari un 8%. Allò que només ens salva el turisme és fals. Llavors, ¿tot bé? No, perquè hi ha ombres. La primera és que el consum públic creix al 5%, la qual cosa no sembla sostenible, i la inversió només al 0,7%. ¿Per què no es recupera més, la inversió? ¿Falta de confiança?

L’economia aguanta bé perquè la distribució del poder de compra (salari mínim, pensions amb l’IPC, renda mínima) ha injectat un estímul keynesià a l’economia. I ni la inflació ni el dèficit públic se n’han ressentit, perquè ha augmentat la població activa (immigració) i s’han apujat impostos, de vegades indolors, com la no deflactació de les tarifes de l’IRPF. Ho diu Ignacio de la Torre, director d’estudis d’Arcano i un dels analistes més lúcids i independents: quan un immigrant arriba a Espanya i treballa, consumeix gairebé tot el seu salari i augmenta la demanda. El keynesianisme com a resposta a la pandèmia i a la crisi d’Ucraïna ha funcionat millor a Sánchez que a Macron.

El PIB puja, però més en quantitat que en qualitat. Així, la renda per càpita (el benestar) creix menys que el PIB total, perquè hi ha més habitants. Creixement dependent, potser en excés, de la immigració. ¿Culpa del Govern, dels empresaris que van a sectors de poc valor afegit, de tots dos? D’altra banda, ja sabem que el capitalisme –el pitjor sistema, excepte tots els altres– genera desigualtat, però Càritas diu que la meitat dels que li demanen ajuda tenen feina. Malgrat el salari mínim que tant preocupa la CEOE. I la vivenda –de sempre amb poca inversió pública i descuidant el sector privat– ja és un problema social molt agut.

Però hi ha miracles indubtables. El mateix De la Torre assenyala que ja exportem més serveis no turístics que turístics, malgrat que el turisme –això sí– va com una moto. I mentre sempre creixíem demanant diners a l’exterior i amb un anguniós dèficit de la balança de pagaments, ara tenim un superàvit consolidat del 3%. The Economist assenyala –bé fet– que part dels èxits també es deuen a les reformes de Rajoy i que el Govern comet errors. ¿És encertat apostar que la sostenibilitat de les pensions depengui d’un continu flux d’immigrants?

Una enquesta molt recent de la Pimec entre les petites i mitjanes empreses, que a Espanya i Catalunya són més del 95% i aporten el 60% de la producció, potser ajuda a entendre més bé la realitat. El 44% creu que el 2025 augmentaran les seves vendes, el 36% opina que es mantindran i només un 11% diu que baixaran. I el 67% pensa que podran augmentar els seus preus. Fantàstic. Però tan sols poc més del 30% afirma que augmentaran la inversió (34,4%) i la plantilla (32,4%). No pels tradicionals problemes de crèdit (només ho esmenta un 18%), sinó perquè la meitat no tenen beneficis (hi ha moltes microempreses de zero a nou empleats) i preocupen especialment els costos laborals, la burocràcia, l’excés i canvis de regulació i, fins i tot, les dificultats per trobar treballadors (37%).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

On és Estat Islàmic

A més, el 80% de les pimes estan preocupades per les incerteses econòmiques i geopolítiques. ¿Governabilitat d’Espanya? ¿Conflictivitat mundial? ¿Trump? En resum, optimisme respecte a les perspectives immediates, però molta cautela sobre el futur.

L’economia espanyola sembla navegar entre el dictamen positiu de The Economist i l’optimisme ma non troppo de la pimes. El pessimisme catastrofista és estèril i fa mal. El triomfalisme tampoc convé, perquè adorm la resposta als segurs problemes de futur.