Que veTrump
El presidente electo de EEUU, Donald Trump, levanta el puño durante un mitin en Phoenix el pasado 22 de diciembre. /
Amb Donald Trump a les portes del gran poder els dilemes europeus es dibuixen amb un gran contrast. Això serà un esperó per a la Unió Europea, que se sap necessitada de canvis, o tindrà un efecte de desemparança? Torna un vell tema, de molt significat. A la Unió Europea, es tractaria d’aspirar que la unanimitat no sigui la manera exclusiva de prendre decisions, sobretot en política internacional o en temes fiscals. És un pas molt difícil perquè, d’una banda, involucra qüestions de sobirania i, de l’altra, donaria més pes geoestratègic als Vint-i-set.
El filòsof neerlandès Luuk van Mideelaar coneix molt bé els secrets de la realitat europea. Ha escrit: "La nostra identitat política com a europeus estarà en part definida pels altres, no perquè ens acostin un mirall sinó perquè ens poden trencar els vidres, els vidres que preferim ignorar". Un cop més, ara es tracta que Europa es defineixi a si mateixa i no que la defineixi Elon Musk. Entre l’irrealisme i les propostes de Mario Draghi, les assignatures pendents són decisives.
A la Unió Europea es va suposar que el seu sistema institucional serviria com a model d’un nou ordre internacional, que en una era postmoderna els interessos nacionals tradicionals i la política de poders donaria pas al dret internacional, institucions supranacionals i sobiranies compartides. Però ara tornem a la geopolítica. És aventurat suposar que l’Europa de la norma sigui el barem de l’ordre mundial. Tal vegada la norma fins i tot dificulta la política en nom del racionalisme.
Europa no exerceix prou poder més enllà del seu perímetre jurídic. Es troba més còmoda amb la norma sense força. Ara bé, l’experiència de la història és que la implementació del poder normatiu de vegades requereix la força. Costa creure que la Unió Europea hagi aconseguit finalment un món posttràgic.
L’escola de Singapur ens diu que Occident refusa adaptar-se a la nova era històrica. Es va acabant el cicle de domini occidental. Podrà ser, la Unió Europea, un actor amb prou pes geopolític per determinar aquest ordre? Això, és factible només amb la norma i sense la potència per imposar-la? S’ha descrit el panorama mundial com a barroc. Per descomptat, res de neoclàssic. Com sempre, en els moments límit, és la tensió entre l’ordre i el caos.
Notícies relacionadesNo existeix un demos europeu, ni una opinió pública europea sedimentada de forma homogènia. La dinàmica constructiva és que els polítics nacionals impliquin els parlaments nacionals en les responsabilitats europees, de manera que això impregni les opinions públiques nacionals.
Un nou ordre mundial necessita molt temps per perfilar-se amb consistència. És més: es pot concretar d’una manera gelatinosa, volàtil, sense regles de foc. Ni sabem qui durà batuta del nou desconcert. S’hi afanyen Trump i el nou emperador xinès. Més enllà de la teoria, l’estabilitat és fonamental. El 2024 no ha estat un any per a res estable. Per això el 2025 serà una intriga dia a dia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.