¿Caiguda del règim?

Amb la perspectiva dels anys, és possible assenyalar que, des de l’arribada de Chávez, el règim se sol mantenir lànguidament estable si bé, de vegades, viu períodes d’alta tensió. Això passa quan la crisi econòmica i social esdevé tan agònica que l’oposició torna a cobrar cert atractiu electoral. Aquesta resurrecció de l’oposició, no obstant, té efectes negatius per a la institucionalitat del país, ja que implica rabiosos contraatacs del Govern, que adapta i innova estratègies per continuar en el poder, fins i tot recorrent al frau massiu i a la repressió.

No hi ha dubte que el càlcul que ha fet l’oposició aquesta (última) vegada és el que –davant l’estupor de la derrota electoral del madurisme– la reacció del Govern sigui tan desmesurada que comporti una possible pèrdua del control del carrer i també dels seus socis continentals, que generaria una finestra d’oportunitat per a la caiguda del règim.

Però és just advertir que el col·lapse d’un règim és un esdeveniment històric excepcional. El sociòleg John Foran, de la Universitat de Califòrnia, exposa que és necessari que es combinin cinc factors perquè un règim caigui enderrocat i doni pas a un canvi polític abrupte. Són els següents: un desenvolupament econòmic dependent, un Estat excloent i repressiu amb una feble capacitat militar i policial, la presència d’una cultura política d’oposició i resistència, una crisi econòmica i un entorn internacional afí a l’oposició.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’oposició desafia Maduro al carrer hores abans de la presa de possessió

Avui, d’aquests cinc factors, està clar que tres hi són presents –un desenvolupament dependent, una crisi econòmica i una cultura de resistència–, mentre que dels dos restants un segur que no hi és i l’altre ja es veurà. El que no, queda clar. És que el règim veneçolà no té una feble capacitat repressiva, ja que Maduro ha aconseguit imposar-se a través d’innovar en aquests menesters a partir de cooptar els militars posant-los en negocis, promocionar organitzacions paramilitars per acovardir l’oposició i també cedir poder a les xarxes il·legals i sectors del crim organitzat. Tot això, a més de donar cabuda a governs estrangers (com el cubà i el xinès) en la gestió dels afers domèstics.

Una altra cosa és si ha canviat la finestra d’oportunitat en l’àmbit internacional. En aquest sentit, s’haurà de veure si el retorn de Trump a la Casa Blanca, el rebuig cap a Maduro d’un gran nombre de governants llatinoamericans i la distància que han cobrat suposats aliats com Lula da Silva, Gustavo Petro i Claudia Sheinbaum pot generar l’angoixa del règim. Ningú pot predir el futur, però sembla que Edmundo González i María Corina Machado volen creure que aquesta vegada sí que hi ha una "finestra d’oportunitat" a partir de la qual fer caure o –com a mínim– fer seure de debò el règim de Maduro en la taula de negociació.