S’ha consumat la farsa a Veneçuela

Veneçuela és un país surrealista. A Espanya, alguns sembla que tenen enveja d’aquest circ i n’organitzen un altre al dedicar el 2025 a recordar amb un centenar d’actes el 50è aniversari de la mort de Franco, quan l’únic a recordar, per a vergonya nostra, és que no vam aconseguir fer-lo fora en 40 llargs anys i que es va morir al seu llit d’El Pardo, perquè a Espanya no hi va haver cap revolució gloriosa com la dels Clavells a Portugal. Aquí no hi va haver ruptura, sinó transició, quan va morir Franco no va passar res i Arias Navarro va continuar governant com si res. La nostra llibertat no arriba amb la mort del dictador, com pretén el Govern, sinó amb les eleccions de 1977 i la Constitució de la reconciliació de 1978 gràcies al rei Joan Carles I i Suárez i Carrillo, i no veig que Pedro Sánchez els vulgui homenatjar. El pitjor és que aquesta commemoració no em sembla innocent, perquè sospito que busca desprestigiar la Transició per després acabar amb la seva obra, amb la Constitució i la monarquia. Fins i tot han creat un comissionat del Govern amb rang de subsecretari i no-sé-quants assessors que ens costaran una fortuna. És una altra farsa i no puc estar-hi més en desacord.

Tornant a Veneçuela, Maduro ha comès una tupinada d’antologia per, contra tota evidència i sense mostrar proves, decidir que ha guanyat les eleccions i cargolar-se en el poder durant sis anys més, fins al 2031, amb el suport de l’Exèrcit. Les protestes i la consegüent repressió han causat una trentena de morts i centenars de detinguts. Per la seva banda, el guanyador, Edmundo González Urrutia, no s’ha presentat a Caracas per disputar-li la investidura, com havia anunciat que faria, però això tampoc em sorprèn. Amb una actitud poc valenta, després de les eleccions de juliol, que va guanyar, va buscar refugi en l’exili que li va oferir Espanya després d’una estranya reunió a la nostra ambaixada de Caracas amb jerarques del règim, entre whiskies i somriures amb el nostre ambaixador i suport de l’expresident Rodríguez Zapatero, gran valedor del chavisme. Després, ja en la seguretat de Madrid, González Urrutia va dir que havia sigut coaccionat i, si és cert, és molt greu que això s’hagi permès en una seu diplomàtica espanyola. Aquesta és la segona reunió rara que auspiciem amb veneçolans després de l’encara més estranya visita nocturna a Barajas de la vicepresidenta Delcy Rodríguez, carregada de maletes d’ignot contingut i obviant el petit detall de tenir prohibit trepitjar territori europeu. Confesso que no entenc la nostra política amb Veneçuela.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Tensa vista per confirmar Hegseth a Defensa

El cas és que González Urrutia va deixar Corina Machado sola davant el perill, no va tornar a Caracas quan ho havia de fer i ara té difícil que el món el reconegui com a president de Veneçuela, escarmentats com estem després del paperot que vam fer amb Juan Guaidó i després de constatar que el més probable és que González Urrutia no tingui la fusta d’heroi que exigeix el moment actual. Ara augmentarà l’aïllament internacional de Veneçuela i les sancions al seu règim mentre Maduro ha mostrat al món que és tan mal perdedor com Trump, i no oculto la meva admiració, perquè arribar a aquest nivell no deu ser gens fàcil.

Diu Corina Machado, que aquesta sí que té el que s’ha de tenir i que s’ha quedat a Caracas protestant al carrer mentre Maduro assumia de nou la presidència, que González Urrutia tornarà "quan es donin les condicions adequades", però no és això el que feia falta. L’òpera bufa continua a Veneçuela, per a desesperació d’un poble que la pateix en directe i sense anestèsia.