Un acord que té gust de poc

Tot i que només serveixi per salvar una vida, l’acord entre Israel i Hamàs s’ha de rebre com una bona notícia. Però immediatament s’imposa la cautela sobre el seu veritable significat, tant pel que ha passat en ocasions anteriors com per les ambigüitats que presenta el pactat a Doha.

L’acord no esborra la gravetat de la massacre que està cometent Israel, amb la clara complicitat de Washington i d’altres, tant a Gaza com a Cisjordània, sense que serveixi de justificació el que Hamàs i el Gihad Islàmic Palestina van perpetrar el 7 d’octubre del 2023. Els seus punts essencials recullen el que Joe Biden va presentar al maig com un pla per al cessament de les hostilitats. Un pla reiteradament rebutjat per Benjamin Netanyahu en una clara demostració de l’escassa importància que concedia a la vida del centenar de persones que Hamàs tenia a les seves mans, entossudit a aconseguir definitivament el control de tot el territori que hi ha entre el riu Jordà i el mar Mediterrani.

I si ara ha acceptat el pacte sabent que amb això posa en perill la seva pròpia coalició governamental (és a dir, la seva supervivència política), és perquè haurà obtingut el que buscava. D’una banda, ha aconseguit debilitar Hamàs tant políticament com militarment, fins al punt que ja no tingui capacitat per amenaçar Israel durant uns anys. Una debilitat que el fa acceptar un acord agafat amb pinces, sotmès en tot moment a la voluntat de Tel Aviv, sense possibilitat real (ni tan sols recorrent un altre cop a la violència) de modificar un rumb que va deixant irremissiblement abandonats els palestins.

Notícies relacionades

La UE demana que els europeus s'aprovisionin amb subministraments d'emergència davant una possible guerra o crisi climàtica

Una marxa reivindica la memòria històrica qüestionada per Milei

D’altra banda, i això explica la presència de membres de l’equip de Donald Trump en les negociacions, s’ha entendre que Netanyahu ha obtingut les benediccions del pròxim president nord-americà en els dos temes que li serveixen per evitar que personatges com Ben-Gvir i Smotrich provoquin la caiguda del govern. En la seva il·luminada visió supremacista, el pròxim pas és l’annexió definitiva de Cisjordània, per suprimir una vegada per totes el somni palestí de tenir un Estat propi; i per aconseguir-ho tindran no només el permís, sinó també l’aval formal, del president que ja va dir al seu dia que els alts del Golan deixaven de ser territori sirià per convertir-se en part d’Israel. A això s’afegeix el suport nord-americà per eliminar l’amenaça que l’Iran representa; un afany en el qual s’alineen els interessos de Tel Aviv i Washington de tal manera que, ja amb Síria neutralitzada, es convertirà en la prioritat israeliana a partir d’ara.

Res garanteix el compliment d’un acord que no és de pau,, sinó tan sols de cessament temporal d’hostilitats. I menys encara que Israel tregui les seves tropes del corredor Filadèlfia i de Netzarim, que permeti l’entrada il·limitada d’ajuda humanitària i el retorn dels desplaçats. Allò de retirar-se militarment de Gaza i permetre la reconstrucció de la Franja entra de ple en el terreny de la política ficció.