Ni Israel ni Hamàs poden imposar els seus objectius maximalistes en l’acord

No hi ha hagut bandera blanca ni capitulació de Hamàs, que podrà tècnicament mantenir el control de la devastada Franja de Gaza fins que es negociï una alternativa al seu monopoli del poder. Però tampoc s’ha arribat a l’alto el foc definitiu que exigien els islamistes per procedir a l’alliberament dels 98 ostatges israelians que quedarien a l’enclavament a canvi de centenars de presos palestins. A l’altre bàndol, Israel també s’ha quedat lluny dels seus objectius maximalistes. Ni ha destruït el seu enemic. Ni ha obtingut un acord per mantenir els seus militars dins de l’enclavament. O per evitar que els palestins tornin a les ruïnes de les seves llars al nord de Gaza, cosa que ambiciona la dreta radical israeliana.

La pregunta, per tant, és de què han servit els milers de morts palestins addicionals dels últims sis mesos o el turment dels familiars israelians dels ostatges. L’acord d’ahir és bàsicament el mateix que va descarrilar el mes de juliol passat.

Benjamin Netanyahu haurà de respondre a aquesta pregunta. Tots aquests mesos l’ultranacionalista israelià, sobre qui pesa una ordre d’arrest de la justícia internacional per presumptes crims contra la humanitat a Gaza, ha culpat Hamàs de la falta d’acord en les negociacions mediades per Qatar, Egipte i els Estats Units. Una cançó desmentida fins i tot des del seu propi Govern. "Aquest últim any vam aconseguir prevenir que aquest acord tirés endavant utilitzant el nostre poder polític", va reconèixer aquest dimarts el seu ministre de l’Interior, Itamar Ben Gvir, oposat a l’alto el foc.

Amenaça per al Govern

El colon d’extrema dreta, que ha descrit l’entesa com "una rendició davant Hamàs" que "esborra el que s’ha aconseguit durant la guerra", ha tornat a amenaçar de sortir del Govern i ha demanat al seu aliat, Bezalel Smotrich, que segueixi els seus passos. Una amenaça que, si es consumés, deixaria l’Executiu de Netanyahu en minoria i amb seriosos problemes per sobreviure

Però aquesta mateixa amenaça ja existia fa uns mesos, per més que la coalició de Netanyahu guanyés alguns suports al setembre amb l’entrada del partit de Gideon Saar al seu gabinet. ¿Què ha passat llavors perquè el líder del Likud, obsessionat amb la seva supervivència política, afluixés ara la corda? La premsa israeliana, citant fonts governamentals, assenyala dos factors potencialment decisius. D’una banda, la soledat de Hamàs després de l’ensorrament de l’Eix de la Resistència liderat per l’Iran, amb la caiguda del règim de Bashar al-Assad a Síria o la derrota de Hezbol·là al Líban. I de l’altra, el canvi de cromos a la Casa Blanca, amb l’entrada en l’equació de Donald Trump, que s’ha dedicat a intimidar les parts perquè arribin a un alto el foc abans de la seva presa de possessió el 20 de gener.

The Times of Israel publica que el seu enviat a la regió, Steve Witkoff, un magnat immobiliari que ha treballat colze a colze amb l’equip de l’encara president Joe Biden, va mantenir dissabte una reunió "tensa" amb Netanyahu en la qual el va comminar a moure fitxa abans del 20 de gener. "La pressió sobre Netanyahu sembla que va tenir efecte i els punts clau que quedaven per resoldre es van resoldre durant el cap de setmana", afirma el rotatiu citant dues fonts governamentals involucrades en les negociacions. Trump haurà de gestionar ara el compliment de l’acord i la titànica postguerra a Gaza, devastada en una guerra genocida que ha fet de la Franja un lloc inhabitable, amb gairebé dos milions de desplaçats, 46.000 morts i més de 100.000 ferits.

Durant la primera fase de l’acord, els soldats israelians hauran de retirar-se de les principals ciutats palestines, així com del corredor de Netzarim, que separa el nord de Gaza de la resta del territori. Però mantindran la seva presència al sud de l’enclavament, en l’anomenat corredor Filadèlfia, que exerceix de frontera amb Egipte. Però si el pacte avança, Hamàs allibera tots els ostatges i hi acaba havent un alto el foc definitiu, també aquestes tropes hauran d’abandonar la Franja, segons els termes de l’esborrany de l’acord, airejats per diversos mitjans. La gran pregunta és què passarà després. ¿Qui gestionarà Gaza i qui finançarà la seva reconstrucció? Sempre que no hi hagi més sorpreses i Israel prengui mesures addicionals per accelerar l’èxode d’una població obligada a sobreviure en condicions dantesques. Tampoc està garantit que Israel accepti l’alto el foc definitiu després de complir-se la primera fase de l’acord, que contempla l’alliberament de 33 ostatges "humanitaris" (nens, dones, ancians, malalts i dones soldat).

Notícies relacionades

La invasió d’Ucraïna ha costat la vida ja a 13.838 civils, 596 d’ells nens

Corea del Sud deté Yoon en una operació amb 3.000 policies

Insurgència i guerra perpètua

L’Administració Biden continua insistint que la desprestigiada Autoritat Nacional Palestina de Mahmud Abbàs s’hauria de fer càrrec de Gaza amb ajuda dels països àrabs. Però Netanyahu s’hi oposa. El seu rebuig en aquests 15 mesos a preparar políticament el terreny per al dia després a Gaza ha soscavat a ulls de molts israelians el que s’ha aconseguit en el pla militar. Una tesi que comparteix l’encara secretari d’Estat, Antony Blinken. "Hamàs no pot ser derrotada només amb les armes, sense una alternativa clara, un pla postbèl·lic i un horitzó polític creïble per als palestins", va dir aquest dimarts a Washington.